ÉS L'HORA DEL ADÉUS

Benvolguts tots de nou,

Sóc Valerià, el de la carta del DEA (es pot veure en aquest mateix blog més abaix allà on diu 'DIARI DE KRONSTADT 5 DE DESEMBRE DE 2008'), el del departament d’Història de la Filosofia en tant que extern i doctorant, docent i discent. Bé, puntualitzo, ara ni doctorant ni docent ni discent, tan sols sóc ja, i més que mai, extern...

El motiu d’aquesta segona carta és acomiadar-me de tots vosaltres abans de que m’acomiadin a l’estiu, no en va han estat vuit anys de relació acadèmica, sí sí, quasi bé una dècada ha passat ja, com alumne, com a becari, com a llicenciat, com a doctorant, com a investigador, com a conferenciant, com a professor, com amic... i, últimament, com a nestbeschmutzer...

La meva crònica docent d’una mort acadèmica anunciada és ben senzilla, ràpida i gens original: el fet de no respectar la famosa ‘llei del silenci’ departamental, pel lamentable tema DEA en el meu cas, impugnació rectoral inclosa, em posà el cartell ipso facto de persona non grata; i d’altra banda i al mateix temps, el sacrilegi de rebutjar a principis d’aquest any el privilegi de substituir in extremis a tot un catedràtic prejubilat feia ja mig any per 600 euros... 600 euros al semestre i sense constar al POA... Es clar, això s’havia d’entendre com a un petit complement, ajuda se’m va dir, dels 450 euros que cobro al mes com a becari d’informàtica, única subvenció que em queda ja després d’haver estat becari d’investigació ... Val, val, també he de dir per ser justos que a quatre dies de començar les classes i davant la meva negativa i, per suposat, l’absència de candidats, em pujaren a corre-cuita l’oferta econòmica a 2.100 euros... valguem Déu quin luxe!... res vist a la història del Departament em van dir també... Ara, això sí, advertint-me que si el Rectorat permetia contractar un professor legalment, això vol dir que jo era quelcom semblant a un immigrant acadèmic arribat en una patera filosòfica, em pagarien “la part alíquota corresponent a les classes que hagis donat” i, evidentment faltaria més, “tindràs igualment el teu certificat”. Tot això després de dos anys de docència antropològica sense constar enlloc... docència il·legal, doncs. Estar clar la meva resposta i també que, aquesta, liquidà qualsevol possibilitat de futur en aquesta Santa Casa. En fi, ja sé sap, tot i que, tranquils, a rei mort... Però no ens posem tristos, encara no.

I és que la història, estimats amics, in aeternum, és repeteix sempre, què us haig de dir ara jo si sou Professors de Filosofia de la Universitat de Barcelona! Fa poc, amb tot això de Bolonya, procés paral·lel a la meva impugnació ‘deàtica’, em permetí la botade d’escriure un e-mail a la Revista d’Informació i Pensament Urbans Barcelona Metròpoli preguntant per a quan un article potent sobre la veritat del Pla Bolonya, és a dir, d’allò que existeix i es dona a l’ombra de la Universitat però de la qual cosa ningú parla encara que, desgraciadament, sigui el fonament del susdit Pla. Curiosament, evident, no va haver resposta personal però, millor encara, al febrer d’enguany, sortí un excel·lent article publicat al Quadern Central, del número 73 d’aquesta revista, titulat Sobre la Universitat i les seves funcions. La Universitat davant la seva crisi del Catedràtic de Filosofia Moral i Política, de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey. I dic excel·lent article, sempre sota el meu punt de vista, perquè, fet i fet, s’ha d’inclòs dins del també excel·lent llibre La Cara Fosca del Pla Bolonya (pàg. 59), publicat la passada diada de Sant Jordi.

Doncs bé, a grans trets, Fernández Buey parla que una de les lectures mediàtiques actuals sobre la universitat pública és, entre d’altres i en línies generals, que “hi ha molta endogàmia, i això deixa fora de la universitat pública moltes persones que serien o haurien pogut ser bons professors i investigadors”. També diu que “molts ajudants, associats, contractats i becaris es veuen a si mateixos com ens vèiem ahir la majoria dels professors no numeraris de llavors: en una situació precària i obligats a fer altres feines fora de la universitat per subsistir”. Ostres ostres, o sigui que molts d’aquells PNN’s que en el seu dia protestaren pel tracte que rebien, conec fins i tot alguns que va fer vaga de fam i el van expulsar de la Universitat (quin collons tu!)... ara fan pagar amb la mateixa moneda (...no tots per l’amor de Déu!... no us ofengueu pas ara amb mi!...), des de una posició privilegiada o, quant menys de poder, als nous ‘curritos’ acadèmics de torn com si d’una ‘mili’ universitària es tractés sota el lema: ‘a mi m’ho van fer ergo jo també ho faig’. I és que tothom que té una edat sap que, a l’extingit ja Servei Militar, els ‘chusqueros’ eren els pitjors! No en va, Fernández Buey ens recorda que “algunes de les ombres (o dels problemes) de la universitat d’avui són herències d’aquell ahir”. Per exemple, ens explica el catedràtic que “encara persisteix de vegades el vell mandarinat en els departaments i a les oposicions”, que “encara continua havent-hi caciquisme i paternalisme en la relació entre professors, en la relació entre els professors i els alumnes i en la relació amb el personal administratiu i de serveis”, que “encara continua havent-hi endogàmies i corporativismes que obstaculitzen la meritocràcia”, que “encara persisteix la situació de precarietat d’un nombre important de professors associats i contractats perquè, tot i que el legislador ha introduït correccions, aquestes figures de vegades s’usen amb una finalitat diferent de la que diu la llei”. Carai tu, us sona d’alguna cosa tot això? Si no fos perquè treballa per a la Pompeu juraria que Fernández Buey treballa a la nostra Facultat! Bé, no segueixo perquè m’imagino que ja fa temps que veieu per on vaig i perquè, segurament, ja us heu llegit l’article amb anterioritat o, de ben segur, ara ho fareu en breu.

M’imagino també que alguns ja hauran deixat de llegir i estaran a punt d’esborrar aquest e-mail ofesos o perquè passen, d’altres, en canvi, ja riuen..., uns altres alcen les celles i mouen el cap endavant interessats i uns quants deuen estar ja suant acollonits pel que pugui dir... em van dir que fins i tot un (questo è vero...), després de la meva primera carta, somià amb mi... de fet, la susdita carta fiu que en convertís, a part de nestbeschmutzer, en una mena de ‘floquet de neu’ filosòfic (...questo è ben trovato) a la meva gàbia de cristall informàtic on alguns de vosaltres passàveu entusiasmats per conèixer qui era aquell espartà al que anomenaven Valerià i que tant soroll departamental feia però al que no posaven cara... Tot sigui dit, alguns, en re-conèixer-me de nou, exclamaren llur decepció: “ah! eres tú...”.

Bé doncs, entrant ja en la ύλη filosòfica que ens ocupa, el tema DEA, després d’una investigació patètica del Rectorat (...tot i que, això sí, haig d’estar agraït al nostre Magnífic Rector de no haver resolt el cas amb silenci administratiu negatiu...) i una resolució oficial del tipus ‘noi, és ho què hi ha’ tot emplaçant-me a la justícia ordinària; després d’una investigació com cal per part del Síndic de Greuges, traient els colors a més d’un pel camí i donant-me la raó finalment i de manera oficial, però advertint-me que tampoc podia fer res més que això, donar-me la raó; després de tot això, mig any, el DEA s’ha convertit en una culminació fàustica dels Despropòsits dels que hem Estudiat durant dos anys Avançadament al nostre departament, un final no merescut de cap de les maneres, després de tants esforços, un final força decebedor i frustrant per a mi i per a molts, un final que fou la constatació personal de la cara fosca de la Universitat, intuïda i esquivada en tots aquests anys d’aprenentatge però impossible d’evitar al cap i a la fi.

Com he dit fins ara, abans de Bolonya s’haurien d’arreglar unes quantes cosetes. Algunes d’elles, ja avançades al principi, que ens toquen de prop i que no s’ha d’anar gaire lluny per trobar-les in situ, per exemple, el nepotisme, despotisme i paternalisme amb que es tracte als alumnes de primer, segon i tercer grau; per exemple, la pràctica desgraciadament ja habitual (...estafa, diria jo!) de permetre la matriculació amb professors que consten al POA però que estan malalts, de baixa o, fins i tot, prejubilats; per exemple, el deixar que es perpetuï en el temps la pràctica d’engalipar al becari d’investigació de torn perquè doni classes i classes, moltes d’elles per permetre fer reduccions de jornada, anys sabàtics, jubilacions anticipades, baixes prolongades, amb l’agreujant, i això és el pitjor, dels cants de sirena com a música de fons, unes sirenes que, com les de Kafka, mai cantaran i, que en arribar el dia de la inevitable puntada al cul, entonaran un mea culpa bast i altra vegada caduc i ranci: ...a mi també m’ho van fer, ...la carrera acadèmica funciona d’aquesta manera, ...tinc les mans lligades, ...no sóc jo és aquest Departament, ...és aquesta Facultat, ...és la Universitat en sí, ...és l’ens, suposo que en tant que és, no?

Sé que res d’això us sembla exagerat als que heu continuat llegint i a tots us sona de sobres i al que li sembli o no li soni... uf, malament rai, quelcom no va bé al seu ego acadèmic o ja viu al Olimp dels Déus Facultatius! En el ben entès que les coses hagin de fer-se sense cap més remei, sempre queda o hauria de quedar l’ètica, l’estil, el savoir fer, el punt d’honor, l’honra, el crèdit personal, sobre tot i més que mai si la teva feina i la teva actitud repercuteix directament en d’altres que, a més, s’estan formant. I és que el fet, verbigratia, de denominar a l’intent d’aprofitament de les meves facultats com a docent il·legal “operación becarium (es como operación Walkiria pero sin Tom Cruise)” és quan menys per treure-se’n el barret en quant a la cinisme i gaubança en el tema, realment fa molta gràcia Mestre! Fins i tot crec recordar que la Operació Valkiria duta a terme per un grup d’oficials de la Wehrmacht, curiós l’ascendent alemany del tema, passà a la Història com una de las traïcions més sonades de la mateixa. Però en fi, com tantes d’altres coses, deixem-ho estar, no?... Tan mateix, que després de dos anys de docte il·legal en ristre traient les castanyes del foc perquè d’altres gaudeixin del welfare acadèmic universitari hagi d’escoltar finalment lindezas del tipus que “no somos una oficina de empleo”, que “no tiene que perder su dignidad por esa cantidad”, que “los becarios que quiere salvar se pegarían por cobrar eso”, tot recordant, ara sí, que encara no soc doctor i què passaria si, per exemple, “Valerià no consiga dar clases dignas a largo plazo por falta de experiencia”, després de dos anys donant llurs classes Senyors, dos anys! Per cagar-s’hi! Tot i això, en un intent d’oblidar aquests afers sense importància i moltes altres coses, difícil, podria consolar-me amb l’autoengany de sentir-me joiós de veure’m escollit per la meva excel·lència i meritocràcia en aquests últims anys per a prendre el relleu en la docència filosòfica de la Universitat de Barcelona, tot demanant que se’m lligui a la meva cadira de becari per poder sentir de nou, com si d’un Odiseu postmodern es tractés, els afalagaments i llagoteries d’uns cants llunyans de sirena que parlen d’una suposada ajudantiiiaaa... però el cas és que com a dissident sense remei i nestbeschmutzen declarat, en sentir de prop els cants deixí de bramar per poder escoltar la pura realitat del cant: “Y en ese caso, ni hablar de que sea Valerià quien imparta la Filosofia de la Cultura, después del pollo que ha montado”. El pollo es refereix al DEA. I es que han d’estar molt malament les coses per oferir feina, com si d’una ETT es tractés, a una peça com jo, no? Impressionant! Cap problema home, no us preocupeu pas, en qualsevol cas en el nou pla d’estudis del Súper Graus UB ni tan sols està ja la Filosofia de la Cultura, ‘pá qué’! I és que el meu ull per escollir itineraris de futur és del tot freudià! (...Mira, ves per on apareix Freud al final, una altre nestbeschmutzen tu, tindrà quelcom a veure?... potser m’haurien de psicoanalitzar urgentment!).

En fi, amics i companys, res més, un plaer filosòfic haver compartit aquests TIC’s acadèmics universitaris amb tots vosaltres. Simplement he volgut acomiadar-me tot recordant-vos amablement i de forma amena la meva experiència en aquest ateneu barceloní nostre, d’altra banda una experiència gens original com ja us he comentat però que estaria bé no caigués en la fossa comú del memorial dels ja no presents, perquè penseu-hi, el que no es porta a la consciència, sens dubte, s’acaba per podrir. Conscienciem-nos doncs! Així que, per acabar, després d’aquest bany de crua realitat i arribada l’hora, doncs, en la qual ens hem de dir adéu-siau, germans, dem-nos les mans i permeteu-me el luxe d’acomiadar-me tràgicament, com si d’un hàpax sofocleà es tractés (...pantoporos aporos...), tot proposant-vos una visualització catàrtica:

clickeu aquí http://ingeb.org/refer/gaudeamu.MP3 i, mentre sona la música, obriu tots mentalment i alhora la porta dels vostres despatxos tot mirant al final del passadís, allí estaré jo, incandescent, llorejat, amb la toga a punt endossada damunt una túnica gastada pel temps i les vicissituds i disposat a fer el meu últim passeig departamental en llaor de multituds; quan passi alceu les vostres mans i crideu el meu nom tres vegades perquè floreixi de nou l'alma mater que ens ha educat i ha reunit als benvolguts companys que per regions allunyades (...i motius allunyats...) estaven dispersos. Gaudeamus igitur! Alegrem-nos doncs!

Siau!

Valerià, hospes, hic bene manebis, hic bonum summum voluptas est...

PD1: Per cert, com que el meu to i la meva manera d’escriure són els que són, no en va, penseu que en certa ocasió un tribunal de tres de cuyos nombres no quiero acordarme em va dir “lo suyo es un brillante ensayo” (...tranquils, el pal vingué després, cap problema ni un si no fos perquè havien admès en començar tan magne espectacle, davant vint-i-sis nobles aspirants a doctors, no haver-se llegit cap treball... més enllà de l’introĭtus vull pensar... en fi que, pelillos a la mar!), com que el meu estil narratiu és el que és deia, no vull que, al final, tot això quedi en una anècdota graciosa feta per un no menys simpàtic i anecdòtic becari que passarà, de ben segur i com tots, a la impermeable història departamental de la Facultat de Filosofia de la UB, així que aquí us deixo l’adreça d’un blog que ens conscienciï atemporalment per sempre allò que passa sempre atemporalment: http://nestbeschmutzen.blogspot.com/

PD2: Altre vegada per cert, se m’oblidava amb tanta emoció, no tot seran tristes notícies home! Moltes felicitats al flamant nou Degà. Des d’aquí vull desitjar-li de tot cor un any ple d’èxits administratius i acadèmics i que aquell vell concepte platònic del tot necessari per aconseguir una ciutat universitària bona, tant recurrent en el nostre àmbit de l’antropologia filosòfica, el de la mentida noble, no li passi mai factura perquè ningú pugui dir al final del seu mandat aquella frase famosa de la “descompensació pel que feia a l’ambició de la proposta i els resultats obtinguts”. D’altra banda, no pateixi gaire Senyor Degà, de fet sé que no ho farà, perquè tots sabem que l’exercici del poder comporta ficcions moralment admirables que porten a conviccions sòlides... Sort, doncs, i ànims!

8 comentarios:

  1. Hola nestbeschmutzen,
    Acabo de llegir el teu blog. Només puc dir que personalment sento molt que la teva història acabi malament, no t’ho mereixes. Per demanar justícia no es pot rebre aquest càstig. M’agradaria pensar que el teu esforç crític (dels pocs interessants que he llegit últimament) ajudi a que generacions futures d’acadèmics i administratius no reprodueixin el mateix sistema o, al menys, que sàpiguen rectificar els seus errors amb dignitat y soportar la culpa públicament sense pena. Que les persones transformin les institucions i no que les institucions transformin les persones (tot i que és un dels seus objectius). Ànims i gràcies.

    ResponderEliminar
  2. Hola, gràcies a tu per respondre'm i per ser el primer de 600 en trencar el silenci. Seria genial que el meu cas fos un punt i a part en la manera de fer les coses a la UB, tot i que sense un relleu generacional ho veig difícil: dels 80 professors, companys, de la meva facultat tan sols m'han respost... quatre! Passotisme, por... en fi, gràcies de nou.

    ResponderEliminar
  3. Estic d'acord en gran amb tu....si vas treballar de professor il·lgalment, però vols dir amb això que vas fer tot un curs de professor per 600€? doncs carai sí que és explotació!
    Ara bé, els mecanismes legals perquè algú pugui exercir la docència universitària es una convocatòria pública.

    Sento que per reivindicar hagis de ser exclòs d'aquesta possibilitat perquè ets persona "non grata", aquestes injústicies em "repateixen" molt perquè fan que un sistema malalt es vagi perpetuant.

    ResponderEliminar
  4. I per molt menys, res en realitat!!!
    Hola, estic fora, entre d'altres minúcies, precisament per no voler treballar per aquests 600 euros... després d'haver estat dos anys fent de professor 'ajudant' doncs tenia beca d'investigació i aquest és un dels 'privilegis' de ser investigador becat, diguem que et permeten donar classes per res, només a canvi de l'honor, l'honra i el currículum.. i no et queixis... ja ja ja!!! De totes maneres dir-te que, abans de la convocatòria pública, hi han molts graons reguats per llei que s'han d'anar pujant si vols arribar a la convocatòria amb garanties: professor ajudant, associat, agregat, lector, etc... categòries reconegudes i regulades, però de difícil accés i control... És tot un món el qual, un cop dins, al.lucines i t'asseguro que no tens res a fer... bé sí, posar-te les genolleres en el meu cas... d'aquí la meva reivindicació, no per recupar un lloc que seguríssim tinc perdut sinó per posar sobre la taula el que es perpetua en el temps sense que ningú pugui fer-hi res!!!
    Salut i gràcies per dir la teva!

    ResponderEliminar
  5. Hola Valerià,
    Crec que deixar el món académic és lo millor que podies fer. La UB és com qualsevol altre empresa.Una empresa que produeix "cultura" a qualsevol preu, i en aquest cas explotant becaris i alumnes il·lusionats. Jo ja ho vaig patir en el seu dia i ara que no tinc cap vincle amb el departament estic feliç i em sento lliure. Apostem per una vida més sencilla i amb menys pedentaria intel·lectual.
    Si tens una estoneta pots donar-li un cop d'ull al meu blog:
    www.thenannypet.blogspot.com
    Una forta abraçada, Salut i Alegria!!!!!

    ResponderEliminar
  6. Hola Nanny,
    Veig que coneixes bé la UB, és per cagar-s'hi!!! Com molt bé dius produeixen cultura i no de molt bona qualitat com sabràs, però el que fa més por de tot això, sota la meva experiència, és que, últimament, la UB no culturitza si no que normalitza, i això és molt molt perillós company!!! No hi ha lloc per les noves generacions, ni tampoc per les noves idees i l'originalitat, només per a la còpia burda i al llorisme de repetició...
    En fi, com sempre, moltíssimes gràcies per dir la teva i de seguida em miro el teu bloc!

    ResponderEliminar
  7. Que puc dir de tot això, "mare de déu santíssima", tot plegat una bogeria. I vist des de fora, com no tenin un vincle directe amb el món universitari, ahh!!! kina por, que serà dels nostres fill, ja que darrera d'aquest "buen" saber intel.lectual, hi ha aquesta "KAKITA"..

    "Las grandes mentes pensantes", ens porten o creuen que ens porten a tots pel mateix camí...penso que no quedarà "en no res"... o com a minim no t'has deixat emportar com la resta, però darrare teu hi ha més becaris que no tindran la teva força, per emmascara la realitat.

    Sens dubte la UB a perdut un bon professor... i els alumnes també..

    ResponderEliminar
  8. Hola Éowyn... i que déu ens agafi confessats!!!
    M'encanta que el missatge també arribi fora i no es quedi tan sols en el món universitari donant voltes i voltes com a uns cavallets pel segles dels segles... amén!!! Espero i desitjo que per a quan els meus fills, gerard i nil, si és que volen, arribin a tan magna acadèmia del saber aquesta 'kakita' que dius s'hagi secat per sempre més... diga'm il.lús!!!
    De moment, jo intento demostrar a la meva manera que no ens porten per aquest camí que ells pensen ens porten, tot i que sí què és veritat que caldria que uns quants més aixequessin la veu també al mateix temps perquè no quedem com anècdotes curioses en el temps... en fi, si serveixo d'exemple o inspiració pels demés, ben vingut sigui!!!
    Éowyn, gràcies, com no, per dir la teva i per lo de bon professor... sens dubte jo aplicava la filosofia, entre d'altres, de Cioran, un paio que deia, entre d'altres coses, que filosofar és introduir el pensament a la teva vida i donar vida, doncs, al teu pensament... al teu pensament, no al dels demés que és el que no entenen aquesta gent!!! Gràcies de nou Éowyn!

    ResponderEliminar