THE HOAX

Benvolguts tots de nou,

Després de dos anys en silenci a l’exili com a nestbeschmutzen, deixeu-me dir-vos unes paraules que, com sempre, sou lliures de llegir però que us recomano més que els discursos institucionalitzats als que esteu acostumats, doncs no són buides i sí entretingudes quan menys.

No sé si recordareu del tot el rebombori de l’últim patètic i desastrós tribunal del DEA de la història acadèmica de la UB a Filosofia i de com els anys com a PDI, substituint a professors titulars i catedràtics, es van quedar en no res per trencar el silenci departamental i negar-me a seguir el joc de la usura becarial (es pot veure al següent article d'aquest blog). En fi, ‘pelillos a la mar’, només recordar que el Rector no em donà la raó (...el Síndic, sí), que va fer Degà a un dels implicats, que em quedí sense feina i que no vaig poder seguir la meva ‘brillant’ carrera acadèmica, ni acabar el meu doctorat, d’aquí la meva reconversió en nestbeschmutzen UB.

Dos anys a les gèlides llistes d’interins de la Generalitat i l’Ajuntament esperant substitucions sense CAP èxit. Dos anys a les llistes d’aturats sense dret a prestació doncs no ens reconeixen els anys treballats com a becaris. Dos anys en els quals acabes pensant en rebaixar el nivell acadèmic del currículum doncs no et vol ningú tot i que els missatges institucionals diuen tot el contrari: a més estudis més possibilitats... Dos anys editant les teves pròpies publicacions com a inèrcia d’aquella ‘cantinela’ que en el seu dia t’inculcaren tot dient: “publica, publica, has de publicar com sigui, encara que hagis de pagar, si no publiques no seràs ningú!”

En fi, dos anys a les tenebres laborals i acadèmiques!!! I dic acadèmiques també perquè, tot i buscar-ho, no trobes a ningú per acabar el teu doctorat (...no m’estranya amb aquest caràcter insubmís!); perquè, tot i aconseguir-les, finalment se’t deneguen totes les beques una darrera l’altre per no tenir més que la teva paraula i no un tutor que et signi i permeti seguir pagant els drets de doctorant per continuar sent membre de la UB després de tants anys; perquè, tot i rebre durant quasi deu anys la publicitat d’un engrescador màster històric i comunicatiu UB, en decidir-te a fer-ho, el Director del mateix, prèvia entrevista i excuses patateres via e-mail, no et deixa cursar-lo ni pagant... Queda clar, doncs, que les portes de la UB s’han tancat definitivament pel nestbeschmutzen!!!

Però bé, un està adobat en mil batalles i no es rendeix tan fàcilment, així que pensa: què collons em falta per fer en aquesta santa universitat? Aconsellat pels tècnics de reorientació i col•locació de l’INEM, ara SOC, una nova i noble casta laboral sorgida dels subsidis europeus, que no acaben d’entendre la meva situació, em presento a concurs d’oposicions del PAS de la Universitat de Barcelona que ells mateixos em troben més il•lusos encara que jo i recordant-me que sempre hauria de repassar les ofertes d’aquella que ha estat la meva casa durant tants anys, que no puc perdre una oportunitat així...

De ben segur que molts de vosaltres ja us esteu rient amablement de la situació i penseu: “angelet meu, és que no aprendràs mai?!” De fet, per no convertir aquest e-mail en inacabable i que quan tireu avall el ratolí us faci mandra llegir-ho sencer, us convoco al PDF ‘Finiunt pariter renoVantque* labores’ adjunt per acabar la història, així, els qui passeu del tema ja no haureu de llegir-me més i em podeu eliminar amb ràbia i desídia per haver-vos fet perdre el temps, però, aquells continueu, sabeu que ara vindrà l’hoax, el més interessant de la tragèdia, catarsi inclosa!!!

Fins ara i gràcies per llegir-me de nou,

Valerià, hospes hic bene manebis hic bonum summum voluptas est!

(*) Paraula amb lletra ramista.


PDF

Finiunt pariter renoVantque* labores

Vint places de nou ingrés a concurs. De nou ingrés? –preguntí–. Sí sí, de nou ingrés!, –em respongueren–. No de relleu o de promoció o de ves a saber tu pels que ja estan a dins no, de nou ingrés! Em presento a tres, totes amb titulació superior i nivell C, dos del meu ram professional i estudis anteriors als de la UB, i una perquè encaixo per estudis i la feina no s’allunya molt dels meus coneixements.

Senyores i senyors, comença el calvari: quatre mesos esperant a fer els exàmens, quatre mesos on et demanen que portis CV’s, fotocòpies compulsades de títols, que esperis atent a les diferents preseleccions i seleccions pròpies d’aquests afers, que repassis llistes ingents per comprovar que tot es correcte i en arribar el dia de la prova... per cagar-s’hi!!!

Cinquanta persones amb el carnet a la boca, cinquanta professionals amb titulació superior, no ho oblidem pas, que han d’aguantar, en el cas dels exàmens per Editor de la UB, com un individu al qual no tenim el plaer de conèixer, ni es molesta en presentar-se, vestit com un salesià amb insígnia a la solapa inclosa, amb un color de cabell que no concorda amb llur edat, es dirigeix a nosaltres tot dient que amaguem el mòbils i qualsevol objecte sospitós de poder copiar... Repeteixo, cinquanta professionals, amb titulació superior, segurament inclús superior a la d’aquest senyor, amb els collons pelats d’editar durant molts anys per l’edat allà feta present, de ben segur en molts llocs de prestigi, amb els nervis propis del moment, i arriba un paio i ens tracta com si fóssim alumnes de primer de carrera o de batxillerat o de no sé què. Les cares dels examinats són un poema, van des de la indignació, a la perplexitat i la mirada baixa acompanyada d’un moviment de cap negatiu preguntant-se que què fan allà. Després, lamentablement, m’assabento que aquest senyor és ni més ni menys que el president del tribunal i vicerector de comunicació de la UB... “manda güevos”, com va dir aquell, així que responsable de comunicació de la UB, ara entenc moltes coses estimats amics... Però bé, no queda aquí la cosa ni tan sols és el més greu.

L’examen, amb preguntes que sense haver hagut temari són del tot infumables, provoca que unes vint persones, després de sentir el discurs de benvinguda del president i llegir les preguntes, s’aixequin ipso facto i se’n vagin amb cares llargues. El degoteig d’abandonaments en els primers vint minuts és constant. Aquestes persones i moltes més, ja ni es presentaran al següent examen de l’altre plaça d’edició, suposo que sabedors del que ha de venir encara.

Entre mig d’ambdues proves per Editor UB, faig l’examen a la prova la qual em presento per titulació i afinitat administrativa, doncs està adscrita a Filosofia, Geografia i Història. Tot s’ha de dir, la rebuda és impecable, les formes del tot correctes, però l’examen... Déu meu senyor! Mai he vist una prova, també sense temari, tan descarada d’examen fet a la mida d’algú. Després d’estar una hora i mitja lluitant amb la primera part de la prova i llurs trenta preguntes de tipus test amb sis respostes possibles cada una (...que descomptaven perquè no fessis quiniela), em rendeixo a l’evidència del fet d’un examen amb plaça ja assignada i no entendre de què serveix per treballar saber la resposta a preguntes del tipus qui és l’arquitecte de l’edifici on està la seu d’on treballaràs... Impressionant!!!

Bé doncs, després d’aquesta guinda, tornem als dos exàmens que sí he acabat i en els quals tinc posades les meves esperances laborals doncs em penso amb condicions més que notables de poder triomfar. Els dies d’espera dels resultats es fan llargs, molt llargs, després de quatre mesos de periple oposicional. Els resultats de les altres divuit places van sortint amb compte gotes i, malauradament, en xafardejar a veure com estan sent, caic altra cop de la figuera. No pot ser! Altra vegada un raig de llum m’encega i em fa caure del cavall com si d’un Sant Pau postmodern es tractés. Hi ha moltes places, totes amb una cinquantena d’aspirants, sense els resultats dels exàmens, amb un sol aprovat i un sol convocat per l’entrevista final. Faria una empresa normal un procés de selecció on descartés tots els candidats menys un abans de conèixer-los i se la jugués amb ell el dia de l’entrevista?

Lamentablement, en arribar el meu resultat, es confirma la meva sospita. La pròpia web me la desvetlla i confirma. El Director dels serveis editorials UB, que és membre del tribunal i vocal de l’àrea funcional de la plaça objecte de la convocatòria, que n’és l’expert i que se suposa que ha fet les preguntes i corregirà la prova, és també el cap d’una persona que ja treballa en aquest servei editorial de la UB i que és la única que, ves per on, aprova i és seleccionada per a la entrevista. Sense temps a perdre, doncs el meu petit món oposicional amb quatre mesos d’esperances vanes s’està esfondrant per moments, miro la llista d’aspirants a l’altre plaça que encara em queda i trobo, per la meva desfeta final, el nom d’un altre treballador de l’editorial UB que, es evident, sortirà escollit també ell solet entre la resta de candidats. Els dos són els únics que van aprovar amb una nota excel•lent llurs respectius exàmens i que aniran, doncs, a l’entrevista... casualitat o causalitat? Ambdues diria jo!

Tots aquest mesos esperant, tots aquests dossiers de CV’s, fotocòpies i carnets presentats, tot aquest temps perdut dia rere dia mirant la web UB, tota aquella paciència, tots aquells moments de preparació i informació, totes aquelles quadratures per deixar els nens i poder assistir-hi als exàmens, tota aquella bilis tragada en comprovar la falta de respecte d’algun membre del tribunal suposadament docte per regir una entitat educativa, pública i universal el dia de la prova, totes aquelles preguntes i ànims del teu volant per saber com t’ha anat... Tot això i més per comprovar que la plaça “tenía bicho dentro” segons l’argot a l’ús tal i com m’alliçona, explica i confessa un membre del propi tribunal en demanar explicacions?

Sí, sí, ja sé que la llei és així, que això ho fa tothom i que els companys escollits porten molts anys treballant-hi a la UB i també és lamentable que s’hagin de presentar a examen per a la seva plaça... El que vulgueu però, cal enganyar a centenars de persones altament qualificades acadèmica i professionalment? Quatre mesos patint per això? És de rebut que una institució com la UB jugui d’aquesta manera amb el futur laboral de la gent tal i com estan les coses avui en dia? Es segur que no es pot fer millor? Dos membres al tribunal que són els responsables màxims de les dues persones que ja hi treballen i que en surten escollides. Dos membres al tribunal per jutjar una prova en la qual no poden ser neutrals per estar clarament implicats. Jutge i part a l’hora? És això just pels centenars d’aspirants? És això legal en aquest cas?

En fi, estimats amics, que la meva història amb la UB com a nestbeschmutzen continua, també, condemnada a l’eternitat.

Valerià, que no Justinià

PD: Estimat vicerector, vagi per davant que me la rempampimfla el seu color capil•lar i encara més llur indumentària, simplement li volia fer tastar una mica de la seva impertinència i supèrbia en públic. Se’n recorda d’aquesta pàgina? http://www.didacramirez.cat/05qu15.htm (...evidentment, la pàgina ha estat esborrada ipsofacto pel vicerector!!! Posaré nou enllaç amb foto del vice en plan rapero http://www.ub.edu/web/ub/galeries/imatges/sala_premsa/grans/rectoral/quetglas.JPG ) Quins temps eh? Jo encara podia votar i li comentaré un secret, però no ho escampi molt doncs tinc una reputació a mantenir... Resulta que, fent cas de la progressia departamental a la qual pertanyia per desgràcia com a novell PDI, li confesso que vaig votar al seu grup, sí, sí, què il•lús no? No sabia que un any després el seu cap em deixaria a l’estacada en un contenciós. La veritat sigui dita, és curiós i digne d’aplaudir que amb un defecte com el seu, reconegut per vostè en públic, sigui el responsable de comunicació de la UB, no sé com s’ho a fet, felicitats! Pensa encara que hi som a temps? La seva qualitat més destacada està vigent avui en dia? En fi, diu algun lema heràldic que “els treballs, recentment acabats, tornen a començar”, serà veritat? Amic vicerector, ara ja té vostè per fi la seva anècdota divertida per explicar als demés! http://www.nestbeschmutzen.blogspot.com/

(*) Paraula amb lletra ramista.