Benvolguts tots de nou,
Després de dos anys en silenci a l’exili com a nestbeschmutzen, deixeu-me dir-vos unes paraules que, com sempre, sou lliures de llegir però que us recomano més que els discursos institucionalitzats als que esteu acostumats, doncs no són buides i sí entretingudes quan menys.
No sé si recordareu del tot el rebombori de l’últim patètic i desastrós tribunal del DEA de la història acadèmica de la UB a Filosofia i de com els anys com a PDI, substituint a professors titulars i catedràtics, es van quedar en no res per trencar el silenci departamental i negar-me a seguir el joc de la usura becarial (es pot veure al següent article d'aquest blog). En fi, ‘pelillos a la mar’, només recordar que el Rector no em donà la raó (...el Síndic, sí), que va fer Degà a un dels implicats, que em quedí sense feina i que no vaig poder seguir la meva ‘brillant’ carrera acadèmica, ni acabar el meu doctorat, d’aquí la meva reconversió en nestbeschmutzen UB.
Dos anys a les gèlides llistes d’interins de la Generalitat i l’Ajuntament esperant substitucions sense CAP èxit. Dos anys a les llistes d’aturats sense dret a prestació doncs no ens reconeixen els anys treballats com a becaris. Dos anys en els quals acabes pensant en rebaixar el nivell acadèmic del currículum doncs no et vol ningú tot i que els missatges institucionals diuen tot el contrari: a més estudis més possibilitats... Dos anys editant les teves pròpies publicacions com a inèrcia d’aquella ‘cantinela’ que en el seu dia t’inculcaren tot dient: “publica, publica, has de publicar com sigui, encara que hagis de pagar, si no publiques no seràs ningú!”
En fi, dos anys a les tenebres laborals i acadèmiques!!! I dic acadèmiques també perquè, tot i buscar-ho, no trobes a ningú per acabar el teu doctorat (...no m’estranya amb aquest caràcter insubmís!); perquè, tot i aconseguir-les, finalment se’t deneguen totes les beques una darrera l’altre per no tenir més que la teva paraula i no un tutor que et signi i permeti seguir pagant els drets de doctorant per continuar sent membre de la UB després de tants anys; perquè, tot i rebre durant quasi deu anys la publicitat d’un engrescador màster històric i comunicatiu UB, en decidir-te a fer-ho, el Director del mateix, prèvia entrevista i excuses patateres via e-mail, no et deixa cursar-lo ni pagant... Queda clar, doncs, que les portes de la UB s’han tancat definitivament pel nestbeschmutzen!!!
Però bé, un està adobat en mil batalles i no es rendeix tan fàcilment, així que pensa: què collons em falta per fer en aquesta santa universitat? Aconsellat pels tècnics de reorientació i col•locació de l’INEM, ara SOC, una nova i noble casta laboral sorgida dels subsidis europeus, que no acaben d’entendre la meva situació, em presento a concurs d’oposicions del PAS de la Universitat de Barcelona que ells mateixos em troben més il•lusos encara que jo i recordant-me que sempre hauria de repassar les ofertes d’aquella que ha estat la meva casa durant tants anys, que no puc perdre una oportunitat així...
De ben segur que molts de vosaltres ja us esteu rient amablement de la situació i penseu: “angelet meu, és que no aprendràs mai?!” De fet, per no convertir aquest e-mail en inacabable i que quan tireu avall el ratolí us faci mandra llegir-ho sencer, us convoco al PDF ‘Finiunt pariter renoVantque* labores’ adjunt per acabar la història, així, els qui passeu del tema ja no haureu de llegir-me més i em podeu eliminar amb ràbia i desídia per haver-vos fet perdre el temps, però, aquells continueu, sabeu que ara vindrà l’hoax, el més interessant de la tragèdia, catarsi inclosa!!!
Fins ara i gràcies per llegir-me de nou,
Valerià, hospes hic bene manebis hic bonum summum voluptas est!
(*) Paraula amb lletra ramista.
PDF
Finiunt pariter renoVantque* labores
Vint places de nou ingrés a concurs. De nou ingrés? –preguntí–. Sí sí, de nou ingrés!, –em respongueren–. No de relleu o de promoció o de ves a saber tu pels que ja estan a dins no, de nou ingrés! Em presento a tres, totes amb titulació superior i nivell C, dos del meu ram professional i estudis anteriors als de la UB, i una perquè encaixo per estudis i la feina no s’allunya molt dels meus coneixements.
Senyores i senyors, comença el calvari: quatre mesos esperant a fer els exàmens, quatre mesos on et demanen que portis CV’s, fotocòpies compulsades de títols, que esperis atent a les diferents preseleccions i seleccions pròpies d’aquests afers, que repassis llistes ingents per comprovar que tot es correcte i en arribar el dia de la prova... per cagar-s’hi!!!
Cinquanta persones amb el carnet a la boca, cinquanta professionals amb titulació superior, no ho oblidem pas, que han d’aguantar, en el cas dels exàmens per Editor de la UB, com un individu al qual no tenim el plaer de conèixer, ni es molesta en presentar-se, vestit com un salesià amb insígnia a la solapa inclosa, amb un color de cabell que no concorda amb llur edat, es dirigeix a nosaltres tot dient que amaguem el mòbils i qualsevol objecte sospitós de poder copiar... Repeteixo, cinquanta professionals, amb titulació superior, segurament inclús superior a la d’aquest senyor, amb els collons pelats d’editar durant molts anys per l’edat allà feta present, de ben segur en molts llocs de prestigi, amb els nervis propis del moment, i arriba un paio i ens tracta com si fóssim alumnes de primer de carrera o de batxillerat o de no sé què. Les cares dels examinats són un poema, van des de la indignació, a la perplexitat i la mirada baixa acompanyada d’un moviment de cap negatiu preguntant-se que què fan allà. Després, lamentablement, m’assabento que aquest senyor és ni més ni menys que el president del tribunal i vicerector de comunicació de la UB... “manda güevos”, com va dir aquell, així que responsable de comunicació de la UB, ara entenc moltes coses estimats amics... Però bé, no queda aquí la cosa ni tan sols és el més greu.
L’examen, amb preguntes que sense haver hagut temari són del tot infumables, provoca que unes vint persones, després de sentir el discurs de benvinguda del president i llegir les preguntes, s’aixequin ipso facto i se’n vagin amb cares llargues. El degoteig d’abandonaments en els primers vint minuts és constant. Aquestes persones i moltes més, ja ni es presentaran al següent examen de l’altre plaça d’edició, suposo que sabedors del que ha de venir encara.
Entre mig d’ambdues proves per Editor UB, faig l’examen a la prova la qual em presento per titulació i afinitat administrativa, doncs està adscrita a Filosofia, Geografia i Història. Tot s’ha de dir, la rebuda és impecable, les formes del tot correctes, però l’examen... Déu meu senyor! Mai he vist una prova, també sense temari, tan descarada d’examen fet a la mida d’algú. Després d’estar una hora i mitja lluitant amb la primera part de la prova i llurs trenta preguntes de tipus test amb sis respostes possibles cada una (...que descomptaven perquè no fessis quiniela), em rendeixo a l’evidència del fet d’un examen amb plaça ja assignada i no entendre de què serveix per treballar saber la resposta a preguntes del tipus qui és l’arquitecte de l’edifici on està la seu d’on treballaràs... Impressionant!!!
Bé doncs, després d’aquesta guinda, tornem als dos exàmens que sí he acabat i en els quals tinc posades les meves esperances laborals doncs em penso amb condicions més que notables de poder triomfar. Els dies d’espera dels resultats es fan llargs, molt llargs, després de quatre mesos de periple oposicional. Els resultats de les altres divuit places van sortint amb compte gotes i, malauradament, en xafardejar a veure com estan sent, caic altra cop de la figuera. No pot ser! Altra vegada un raig de llum m’encega i em fa caure del cavall com si d’un Sant Pau postmodern es tractés. Hi ha moltes places, totes amb una cinquantena d’aspirants, sense els resultats dels exàmens, amb un sol aprovat i un sol convocat per l’entrevista final. Faria una empresa normal un procés de selecció on descartés tots els candidats menys un abans de conèixer-los i se la jugués amb ell el dia de l’entrevista?
Lamentablement, en arribar el meu resultat, es confirma la meva sospita. La pròpia web me la desvetlla i confirma. El Director dels serveis editorials UB, que és membre del tribunal i vocal de l’àrea funcional de la plaça objecte de la convocatòria, que n’és l’expert i que se suposa que ha fet les preguntes i corregirà la prova, és també el cap d’una persona que ja treballa en aquest servei editorial de la UB i que és la única que, ves per on, aprova i és seleccionada per a la entrevista. Sense temps a perdre, doncs el meu petit món oposicional amb quatre mesos d’esperances vanes s’està esfondrant per moments, miro la llista d’aspirants a l’altre plaça que encara em queda i trobo, per la meva desfeta final, el nom d’un altre treballador de l’editorial UB que, es evident, sortirà escollit també ell solet entre la resta de candidats. Els dos són els únics que van aprovar amb una nota excel•lent llurs respectius exàmens i que aniran, doncs, a l’entrevista... casualitat o causalitat? Ambdues diria jo!
Tots aquest mesos esperant, tots aquests dossiers de CV’s, fotocòpies i carnets presentats, tot aquest temps perdut dia rere dia mirant la web UB, tota aquella paciència, tots aquells moments de preparació i informació, totes aquelles quadratures per deixar els nens i poder assistir-hi als exàmens, tota aquella bilis tragada en comprovar la falta de respecte d’algun membre del tribunal suposadament docte per regir una entitat educativa, pública i universal el dia de la prova, totes aquelles preguntes i ànims del teu volant per saber com t’ha anat... Tot això i més per comprovar que la plaça “tenía bicho dentro” segons l’argot a l’ús tal i com m’alliçona, explica i confessa un membre del propi tribunal en demanar explicacions?
Sí, sí, ja sé que la llei és així, que això ho fa tothom i que els companys escollits porten molts anys treballant-hi a la UB i també és lamentable que s’hagin de presentar a examen per a la seva plaça... El que vulgueu però, cal enganyar a centenars de persones altament qualificades acadèmica i professionalment? Quatre mesos patint per això? És de rebut que una institució com la UB jugui d’aquesta manera amb el futur laboral de la gent tal i com estan les coses avui en dia? Es segur que no es pot fer millor? Dos membres al tribunal que són els responsables màxims de les dues persones que ja hi treballen i que en surten escollides. Dos membres al tribunal per jutjar una prova en la qual no poden ser neutrals per estar clarament implicats. Jutge i part a l’hora? És això just pels centenars d’aspirants? És això legal en aquest cas?
En fi, estimats amics, que la meva història amb la UB com a nestbeschmutzen continua, també, condemnada a l’eternitat.
Valerià, que no Justinià
PD: Estimat vicerector, vagi per davant que me la rempampimfla el seu color capil•lar i encara més llur indumentària, simplement li volia fer tastar una mica de la seva impertinència i supèrbia en públic. Se’n recorda d’aquesta pàgina? http://www.didacramirez.cat/05qu15.htm (...evidentment, la pàgina ha estat esborrada ipsofacto pel vicerector!!! Posaré nou enllaç amb foto del vice en plan rapero http://www.ub.edu/web/ub/galeries/imatges/sala_premsa/grans/rectoral/quetglas.JPG ) Quins temps eh? Jo encara podia votar i li comentaré un secret, però no ho escampi molt doncs tinc una reputació a mantenir... Resulta que, fent cas de la progressia departamental a la qual pertanyia per desgràcia com a novell PDI, li confesso que vaig votar al seu grup, sí, sí, què il•lús no? No sabia que un any després el seu cap em deixaria a l’estacada en un contenciós. La veritat sigui dita, és curiós i digne d’aplaudir que amb un defecte com el seu, reconegut per vostè en públic, sigui el responsable de comunicació de la UB, no sé com s’ho a fet, felicitats! Pensa encara que hi som a temps? La seva qualitat més destacada està vigent avui en dia? En fi, diu algun lema heràldic que “els treballs, recentment acabats, tornen a començar”, serà veritat? Amic vicerector, ara ja té vostè per fi la seva anècdota divertida per explicar als demés! http://www.nestbeschmutzen.blogspot.com/
(*) Paraula amb lletra ramista.
ÉS L'HORA DEL ADÉUS
Benvolguts tots de nou,
Sóc Valerià, el de la carta del DEA (es pot veure en aquest mateix blog més abaix allà on diu 'DIARI DE KRONSTADT 5 DE DESEMBRE DE 2008'), el del departament d’Història de la Filosofia en tant que extern i doctorant, docent i discent. Bé, puntualitzo, ara ni doctorant ni docent ni discent, tan sols sóc ja, i més que mai, extern...
El motiu d’aquesta segona carta és acomiadar-me de tots vosaltres abans de que m’acomiadin a l’estiu, no en va han estat vuit anys de relació acadèmica, sí sí, quasi bé una dècada ha passat ja, com alumne, com a becari, com a llicenciat, com a doctorant, com a investigador, com a conferenciant, com a professor, com amic... i, últimament, com a nestbeschmutzer...
La meva crònica docent d’una mort acadèmica anunciada és ben senzilla, ràpida i gens original: el fet de no respectar la famosa ‘llei del silenci’ departamental, pel lamentable tema DEA en el meu cas, impugnació rectoral inclosa, em posà el cartell ipso facto de persona non grata; i d’altra banda i al mateix temps, el sacrilegi de rebutjar a principis d’aquest any el privilegi de substituir in extremis a tot un catedràtic prejubilat feia ja mig any per 600 euros... 600 euros al semestre i sense constar al POA... Es clar, això s’havia d’entendre com a un petit complement, ajuda se’m va dir, dels 450 euros que cobro al mes com a becari d’informàtica, única subvenció que em queda ja després d’haver estat becari d’investigació ... Val, val, també he de dir per ser justos que a quatre dies de començar les classes i davant la meva negativa i, per suposat, l’absència de candidats, em pujaren a corre-cuita l’oferta econòmica a 2.100 euros... valguem Déu quin luxe!... res vist a la història del Departament em van dir també... Ara, això sí, advertint-me que si el Rectorat permetia contractar un professor legalment, això vol dir que jo era quelcom semblant a un immigrant acadèmic arribat en una patera filosòfica, em pagarien “la part alíquota corresponent a les classes que hagis donat” i, evidentment faltaria més, “tindràs igualment el teu certificat”. Tot això després de dos anys de docència antropològica sense constar enlloc... docència il·legal, doncs. Estar clar la meva resposta i també que, aquesta, liquidà qualsevol possibilitat de futur en aquesta Santa Casa. En fi, ja sé sap, tot i que, tranquils, a rei mort... Però no ens posem tristos, encara no.
I és que la història, estimats amics, in aeternum, és repeteix sempre, què us haig de dir ara jo si sou Professors de Filosofia de la Universitat de Barcelona! Fa poc, amb tot això de Bolonya, procés paral·lel a la meva impugnació ‘deàtica’, em permetí la botade d’escriure un e-mail a la Revista d’Informació i Pensament Urbans Barcelona Metròpoli preguntant per a quan un article potent sobre la veritat del Pla Bolonya, és a dir, d’allò que existeix i es dona a l’ombra de la Universitat però de la qual cosa ningú parla encara que, desgraciadament, sigui el fonament del susdit Pla. Curiosament, evident, no va haver resposta personal però, millor encara, al febrer d’enguany, sortí un excel·lent article publicat al Quadern Central, del número 73 d’aquesta revista, titulat Sobre la Universitat i les seves funcions. La Universitat davant la seva crisi del Catedràtic de Filosofia Moral i Política, de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey. I dic excel·lent article, sempre sota el meu punt de vista, perquè, fet i fet, s’ha d’inclòs dins del també excel·lent llibre La Cara Fosca del Pla Bolonya (pàg. 59), publicat la passada diada de Sant Jordi.
Doncs bé, a grans trets, Fernández Buey parla que una de les lectures mediàtiques actuals sobre la universitat pública és, entre d’altres i en línies generals, que “hi ha molta endogàmia, i això deixa fora de la universitat pública moltes persones que serien o haurien pogut ser bons professors i investigadors”. També diu que “molts ajudants, associats, contractats i becaris es veuen a si mateixos com ens vèiem ahir la majoria dels professors no numeraris de llavors: en una situació precària i obligats a fer altres feines fora de la universitat per subsistir”. Ostres ostres, o sigui que molts d’aquells PNN’s que en el seu dia protestaren pel tracte que rebien, conec fins i tot alguns que va fer vaga de fam i el van expulsar de la Universitat (quin collons tu!)... ara fan pagar amb la mateixa moneda (...no tots per l’amor de Déu!... no us ofengueu pas ara amb mi!...), des de una posició privilegiada o, quant menys de poder, als nous ‘curritos’ acadèmics de torn com si d’una ‘mili’ universitària es tractés sota el lema: ‘a mi m’ho van fer ergo jo també ho faig’. I és que tothom que té una edat sap que, a l’extingit ja Servei Militar, els ‘chusqueros’ eren els pitjors! No en va, Fernández Buey ens recorda que “algunes de les ombres (o dels problemes) de la universitat d’avui són herències d’aquell ahir”. Per exemple, ens explica el catedràtic que “encara persisteix de vegades el vell mandarinat en els departaments i a les oposicions”, que “encara continua havent-hi caciquisme i paternalisme en la relació entre professors, en la relació entre els professors i els alumnes i en la relació amb el personal administratiu i de serveis”, que “encara continua havent-hi endogàmies i corporativismes que obstaculitzen la meritocràcia”, que “encara persisteix la situació de precarietat d’un nombre important de professors associats i contractats perquè, tot i que el legislador ha introduït correccions, aquestes figures de vegades s’usen amb una finalitat diferent de la que diu la llei”. Carai tu, us sona d’alguna cosa tot això? Si no fos perquè treballa per a la Pompeu juraria que Fernández Buey treballa a la nostra Facultat! Bé, no segueixo perquè m’imagino que ja fa temps que veieu per on vaig i perquè, segurament, ja us heu llegit l’article amb anterioritat o, de ben segur, ara ho fareu en breu.
M’imagino també que alguns ja hauran deixat de llegir i estaran a punt d’esborrar aquest e-mail ofesos o perquè passen, d’altres, en canvi, ja riuen..., uns altres alcen les celles i mouen el cap endavant interessats i uns quants deuen estar ja suant acollonits pel que pugui dir... em van dir que fins i tot un (questo è vero...), després de la meva primera carta, somià amb mi... de fet, la susdita carta fiu que en convertís, a part de nestbeschmutzer, en una mena de ‘floquet de neu’ filosòfic (...questo è ben trovato) a la meva gàbia de cristall informàtic on alguns de vosaltres passàveu entusiasmats per conèixer qui era aquell espartà al que anomenaven Valerià i que tant soroll departamental feia però al que no posaven cara... Tot sigui dit, alguns, en re-conèixer-me de nou, exclamaren llur decepció: “ah! eres tú...”.
Bé doncs, entrant ja en la ύλη filosòfica que ens ocupa, el tema DEA, després d’una investigació patètica del Rectorat (...tot i que, això sí, haig d’estar agraït al nostre Magnífic Rector de no haver resolt el cas amb silenci administratiu negatiu...) i una resolució oficial del tipus ‘noi, és ho què hi ha’ tot emplaçant-me a la justícia ordinària; després d’una investigació com cal per part del Síndic de Greuges, traient els colors a més d’un pel camí i donant-me la raó finalment i de manera oficial, però advertint-me que tampoc podia fer res més que això, donar-me la raó; després de tot això, mig any, el DEA s’ha convertit en una culminació fàustica dels Despropòsits dels que hem Estudiat durant dos anys Avançadament al nostre departament, un final no merescut de cap de les maneres, després de tants esforços, un final força decebedor i frustrant per a mi i per a molts, un final que fou la constatació personal de la cara fosca de la Universitat, intuïda i esquivada en tots aquests anys d’aprenentatge però impossible d’evitar al cap i a la fi.
Com he dit fins ara, abans de Bolonya s’haurien d’arreglar unes quantes cosetes. Algunes d’elles, ja avançades al principi, que ens toquen de prop i que no s’ha d’anar gaire lluny per trobar-les in situ, per exemple, el nepotisme, despotisme i paternalisme amb que es tracte als alumnes de primer, segon i tercer grau; per exemple, la pràctica desgraciadament ja habitual (...estafa, diria jo!) de permetre la matriculació amb professors que consten al POA però que estan malalts, de baixa o, fins i tot, prejubilats; per exemple, el deixar que es perpetuï en el temps la pràctica d’engalipar al becari d’investigació de torn perquè doni classes i classes, moltes d’elles per permetre fer reduccions de jornada, anys sabàtics, jubilacions anticipades, baixes prolongades, amb l’agreujant, i això és el pitjor, dels cants de sirena com a música de fons, unes sirenes que, com les de Kafka, mai cantaran i, que en arribar el dia de la inevitable puntada al cul, entonaran un mea culpa bast i altra vegada caduc i ranci: ...a mi també m’ho van fer, ...la carrera acadèmica funciona d’aquesta manera, ...tinc les mans lligades, ...no sóc jo és aquest Departament, ...és aquesta Facultat, ...és la Universitat en sí, ...és l’ens, suposo que en tant que és, no?
Sé que res d’això us sembla exagerat als que heu continuat llegint i a tots us sona de sobres i al que li sembli o no li soni... uf, malament rai, quelcom no va bé al seu ego acadèmic o ja viu al Olimp dels Déus Facultatius! En el ben entès que les coses hagin de fer-se sense cap més remei, sempre queda o hauria de quedar l’ètica, l’estil, el savoir fer, el punt d’honor, l’honra, el crèdit personal, sobre tot i més que mai si la teva feina i la teva actitud repercuteix directament en d’altres que, a més, s’estan formant. I és que el fet, verbigratia, de denominar a l’intent d’aprofitament de les meves facultats com a docent il·legal “operación becarium (es como operación Walkiria pero sin Tom Cruise)” és quan menys per treure-se’n el barret en quant a la cinisme i gaubança en el tema, realment fa molta gràcia Mestre! Fins i tot crec recordar que la Operació Valkiria duta a terme per un grup d’oficials de la Wehrmacht, curiós l’ascendent alemany del tema, passà a la Història com una de las traïcions més sonades de la mateixa. Però en fi, com tantes d’altres coses, deixem-ho estar, no?... Tan mateix, que després de dos anys de docte il·legal en ristre traient les castanyes del foc perquè d’altres gaudeixin del welfare acadèmic universitari hagi d’escoltar finalment lindezas del tipus que “no somos una oficina de empleo”, que “no tiene que perder su dignidad por esa cantidad”, que “los becarios que quiere salvar se pegarían por cobrar eso”, tot recordant, ara sí, que encara no soc doctor i què passaria si, per exemple, “Valerià no consiga dar clases dignas a largo plazo por falta de experiencia”, després de dos anys donant llurs classes Senyors, dos anys! Per cagar-s’hi! Tot i això, en un intent d’oblidar aquests afers sense importància i moltes altres coses, difícil, podria consolar-me amb l’autoengany de sentir-me joiós de veure’m escollit per la meva excel·lència i meritocràcia en aquests últims anys per a prendre el relleu en la docència filosòfica de la Universitat de Barcelona, tot demanant que se’m lligui a la meva cadira de becari per poder sentir de nou, com si d’un Odiseu postmodern es tractés, els afalagaments i llagoteries d’uns cants llunyans de sirena que parlen d’una suposada ajudantiiiaaa... però el cas és que com a dissident sense remei i nestbeschmutzen declarat, en sentir de prop els cants deixí de bramar per poder escoltar la pura realitat del cant: “Y en ese caso, ni hablar de que sea Valerià quien imparta la Filosofia de la Cultura, después del pollo que ha montado”. El pollo es refereix al DEA. I es que han d’estar molt malament les coses per oferir feina, com si d’una ETT es tractés, a una peça com jo, no? Impressionant! Cap problema home, no us preocupeu pas, en qualsevol cas en el nou pla d’estudis del Súper Graus UB ni tan sols està ja la Filosofia de la Cultura, ‘pá qué’! I és que el meu ull per escollir itineraris de futur és del tot freudià! (...Mira, ves per on apareix Freud al final, una altre nestbeschmutzen tu, tindrà quelcom a veure?... potser m’haurien de psicoanalitzar urgentment!).
En fi, amics i companys, res més, un plaer filosòfic haver compartit aquests TIC’s acadèmics universitaris amb tots vosaltres. Simplement he volgut acomiadar-me tot recordant-vos amablement i de forma amena la meva experiència en aquest ateneu barceloní nostre, d’altra banda una experiència gens original com ja us he comentat però que estaria bé no caigués en la fossa comú del memorial dels ja no presents, perquè penseu-hi, el que no es porta a la consciència, sens dubte, s’acaba per podrir. Conscienciem-nos doncs! Així que, per acabar, després d’aquest bany de crua realitat i arribada l’hora, doncs, en la qual ens hem de dir adéu-siau, germans, dem-nos les mans i permeteu-me el luxe d’acomiadar-me tràgicament, com si d’un hàpax sofocleà es tractés (...pantoporos aporos...), tot proposant-vos una visualització catàrtica:
clickeu aquí http://ingeb.org/refer/gaudeamu.MP3 i, mentre sona la música, obriu tots mentalment i alhora la porta dels vostres despatxos tot mirant al final del passadís, allí estaré jo, incandescent, llorejat, amb la toga a punt endossada damunt una túnica gastada pel temps i les vicissituds i disposat a fer el meu últim passeig departamental en llaor de multituds; quan passi alceu les vostres mans i crideu el meu nom tres vegades perquè floreixi de nou l'alma mater que ens ha educat i ha reunit als benvolguts companys que per regions allunyades (...i motius allunyats...) estaven dispersos. Gaudeamus igitur! Alegrem-nos doncs!
Siau!
Valerià, hospes, hic bene manebis, hic bonum summum voluptas est...
PD1: Per cert, com que el meu to i la meva manera d’escriure són els que són, no en va, penseu que en certa ocasió un tribunal de tres de cuyos nombres no quiero acordarme em va dir “lo suyo es un brillante ensayo” (...tranquils, el pal vingué després, cap problema ni un si no fos perquè havien admès en començar tan magne espectacle, davant vint-i-sis nobles aspirants a doctors, no haver-se llegit cap treball... més enllà de l’introĭtus vull pensar... en fi que, pelillos a la mar!), com que el meu estil narratiu és el que és deia, no vull que, al final, tot això quedi en una anècdota graciosa feta per un no menys simpàtic i anecdòtic becari que passarà, de ben segur i com tots, a la impermeable història departamental de la Facultat de Filosofia de la UB, així que aquí us deixo l’adreça d’un blog que ens conscienciï atemporalment per sempre allò que passa sempre atemporalment: http://nestbeschmutzen.blogspot.com/
PD2: Altre vegada per cert, se m’oblidava amb tanta emoció, no tot seran tristes notícies home! Moltes felicitats al flamant nou Degà. Des d’aquí vull desitjar-li de tot cor un any ple d’èxits administratius i acadèmics i que aquell vell concepte platònic del tot necessari per aconseguir una ciutat universitària bona, tant recurrent en el nostre àmbit de l’antropologia filosòfica, el de la mentida noble, no li passi mai factura perquè ningú pugui dir al final del seu mandat aquella frase famosa de la “descompensació pel que feia a l’ambició de la proposta i els resultats obtinguts”. D’altra banda, no pateixi gaire Senyor Degà, de fet sé que no ho farà, perquè tots sabem que l’exercici del poder comporta ficcions moralment admirables que porten a conviccions sòlides... Sort, doncs, i ànims!
Sóc Valerià, el de la carta del DEA (es pot veure en aquest mateix blog més abaix allà on diu 'DIARI DE KRONSTADT 5 DE DESEMBRE DE 2008'), el del departament d’Història de la Filosofia en tant que extern i doctorant, docent i discent. Bé, puntualitzo, ara ni doctorant ni docent ni discent, tan sols sóc ja, i més que mai, extern...
El motiu d’aquesta segona carta és acomiadar-me de tots vosaltres abans de que m’acomiadin a l’estiu, no en va han estat vuit anys de relació acadèmica, sí sí, quasi bé una dècada ha passat ja, com alumne, com a becari, com a llicenciat, com a doctorant, com a investigador, com a conferenciant, com a professor, com amic... i, últimament, com a nestbeschmutzer...
La meva crònica docent d’una mort acadèmica anunciada és ben senzilla, ràpida i gens original: el fet de no respectar la famosa ‘llei del silenci’ departamental, pel lamentable tema DEA en el meu cas, impugnació rectoral inclosa, em posà el cartell ipso facto de persona non grata; i d’altra banda i al mateix temps, el sacrilegi de rebutjar a principis d’aquest any el privilegi de substituir in extremis a tot un catedràtic prejubilat feia ja mig any per 600 euros... 600 euros al semestre i sense constar al POA... Es clar, això s’havia d’entendre com a un petit complement, ajuda se’m va dir, dels 450 euros que cobro al mes com a becari d’informàtica, única subvenció que em queda ja després d’haver estat becari d’investigació ... Val, val, també he de dir per ser justos que a quatre dies de començar les classes i davant la meva negativa i, per suposat, l’absència de candidats, em pujaren a corre-cuita l’oferta econòmica a 2.100 euros... valguem Déu quin luxe!... res vist a la història del Departament em van dir també... Ara, això sí, advertint-me que si el Rectorat permetia contractar un professor legalment, això vol dir que jo era quelcom semblant a un immigrant acadèmic arribat en una patera filosòfica, em pagarien “la part alíquota corresponent a les classes que hagis donat” i, evidentment faltaria més, “tindràs igualment el teu certificat”. Tot això després de dos anys de docència antropològica sense constar enlloc... docència il·legal, doncs. Estar clar la meva resposta i també que, aquesta, liquidà qualsevol possibilitat de futur en aquesta Santa Casa. En fi, ja sé sap, tot i que, tranquils, a rei mort... Però no ens posem tristos, encara no.
I és que la història, estimats amics, in aeternum, és repeteix sempre, què us haig de dir ara jo si sou Professors de Filosofia de la Universitat de Barcelona! Fa poc, amb tot això de Bolonya, procés paral·lel a la meva impugnació ‘deàtica’, em permetí la botade d’escriure un e-mail a la Revista d’Informació i Pensament Urbans Barcelona Metròpoli preguntant per a quan un article potent sobre la veritat del Pla Bolonya, és a dir, d’allò que existeix i es dona a l’ombra de la Universitat però de la qual cosa ningú parla encara que, desgraciadament, sigui el fonament del susdit Pla. Curiosament, evident, no va haver resposta personal però, millor encara, al febrer d’enguany, sortí un excel·lent article publicat al Quadern Central, del número 73 d’aquesta revista, titulat Sobre la Universitat i les seves funcions. La Universitat davant la seva crisi del Catedràtic de Filosofia Moral i Política, de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey. I dic excel·lent article, sempre sota el meu punt de vista, perquè, fet i fet, s’ha d’inclòs dins del també excel·lent llibre La Cara Fosca del Pla Bolonya (pàg. 59), publicat la passada diada de Sant Jordi.
Doncs bé, a grans trets, Fernández Buey parla que una de les lectures mediàtiques actuals sobre la universitat pública és, entre d’altres i en línies generals, que “hi ha molta endogàmia, i això deixa fora de la universitat pública moltes persones que serien o haurien pogut ser bons professors i investigadors”. També diu que “molts ajudants, associats, contractats i becaris es veuen a si mateixos com ens vèiem ahir la majoria dels professors no numeraris de llavors: en una situació precària i obligats a fer altres feines fora de la universitat per subsistir”. Ostres ostres, o sigui que molts d’aquells PNN’s que en el seu dia protestaren pel tracte que rebien, conec fins i tot alguns que va fer vaga de fam i el van expulsar de la Universitat (quin collons tu!)... ara fan pagar amb la mateixa moneda (...no tots per l’amor de Déu!... no us ofengueu pas ara amb mi!...), des de una posició privilegiada o, quant menys de poder, als nous ‘curritos’ acadèmics de torn com si d’una ‘mili’ universitària es tractés sota el lema: ‘a mi m’ho van fer ergo jo també ho faig’. I és que tothom que té una edat sap que, a l’extingit ja Servei Militar, els ‘chusqueros’ eren els pitjors! No en va, Fernández Buey ens recorda que “algunes de les ombres (o dels problemes) de la universitat d’avui són herències d’aquell ahir”. Per exemple, ens explica el catedràtic que “encara persisteix de vegades el vell mandarinat en els departaments i a les oposicions”, que “encara continua havent-hi caciquisme i paternalisme en la relació entre professors, en la relació entre els professors i els alumnes i en la relació amb el personal administratiu i de serveis”, que “encara continua havent-hi endogàmies i corporativismes que obstaculitzen la meritocràcia”, que “encara persisteix la situació de precarietat d’un nombre important de professors associats i contractats perquè, tot i que el legislador ha introduït correccions, aquestes figures de vegades s’usen amb una finalitat diferent de la que diu la llei”. Carai tu, us sona d’alguna cosa tot això? Si no fos perquè treballa per a la Pompeu juraria que Fernández Buey treballa a la nostra Facultat! Bé, no segueixo perquè m’imagino que ja fa temps que veieu per on vaig i perquè, segurament, ja us heu llegit l’article amb anterioritat o, de ben segur, ara ho fareu en breu.
M’imagino també que alguns ja hauran deixat de llegir i estaran a punt d’esborrar aquest e-mail ofesos o perquè passen, d’altres, en canvi, ja riuen..., uns altres alcen les celles i mouen el cap endavant interessats i uns quants deuen estar ja suant acollonits pel que pugui dir... em van dir que fins i tot un (questo è vero...), després de la meva primera carta, somià amb mi... de fet, la susdita carta fiu que en convertís, a part de nestbeschmutzer, en una mena de ‘floquet de neu’ filosòfic (...questo è ben trovato) a la meva gàbia de cristall informàtic on alguns de vosaltres passàveu entusiasmats per conèixer qui era aquell espartà al que anomenaven Valerià i que tant soroll departamental feia però al que no posaven cara... Tot sigui dit, alguns, en re-conèixer-me de nou, exclamaren llur decepció: “ah! eres tú...”.
Bé doncs, entrant ja en la ύλη filosòfica que ens ocupa, el tema DEA, després d’una investigació patètica del Rectorat (...tot i que, això sí, haig d’estar agraït al nostre Magnífic Rector de no haver resolt el cas amb silenci administratiu negatiu...) i una resolució oficial del tipus ‘noi, és ho què hi ha’ tot emplaçant-me a la justícia ordinària; després d’una investigació com cal per part del Síndic de Greuges, traient els colors a més d’un pel camí i donant-me la raó finalment i de manera oficial, però advertint-me que tampoc podia fer res més que això, donar-me la raó; després de tot això, mig any, el DEA s’ha convertit en una culminació fàustica dels Despropòsits dels que hem Estudiat durant dos anys Avançadament al nostre departament, un final no merescut de cap de les maneres, després de tants esforços, un final força decebedor i frustrant per a mi i per a molts, un final que fou la constatació personal de la cara fosca de la Universitat, intuïda i esquivada en tots aquests anys d’aprenentatge però impossible d’evitar al cap i a la fi.
Com he dit fins ara, abans de Bolonya s’haurien d’arreglar unes quantes cosetes. Algunes d’elles, ja avançades al principi, que ens toquen de prop i que no s’ha d’anar gaire lluny per trobar-les in situ, per exemple, el nepotisme, despotisme i paternalisme amb que es tracte als alumnes de primer, segon i tercer grau; per exemple, la pràctica desgraciadament ja habitual (...estafa, diria jo!) de permetre la matriculació amb professors que consten al POA però que estan malalts, de baixa o, fins i tot, prejubilats; per exemple, el deixar que es perpetuï en el temps la pràctica d’engalipar al becari d’investigació de torn perquè doni classes i classes, moltes d’elles per permetre fer reduccions de jornada, anys sabàtics, jubilacions anticipades, baixes prolongades, amb l’agreujant, i això és el pitjor, dels cants de sirena com a música de fons, unes sirenes que, com les de Kafka, mai cantaran i, que en arribar el dia de la inevitable puntada al cul, entonaran un mea culpa bast i altra vegada caduc i ranci: ...a mi també m’ho van fer, ...la carrera acadèmica funciona d’aquesta manera, ...tinc les mans lligades, ...no sóc jo és aquest Departament, ...és aquesta Facultat, ...és la Universitat en sí, ...és l’ens, suposo que en tant que és, no?
Sé que res d’això us sembla exagerat als que heu continuat llegint i a tots us sona de sobres i al que li sembli o no li soni... uf, malament rai, quelcom no va bé al seu ego acadèmic o ja viu al Olimp dels Déus Facultatius! En el ben entès que les coses hagin de fer-se sense cap més remei, sempre queda o hauria de quedar l’ètica, l’estil, el savoir fer, el punt d’honor, l’honra, el crèdit personal, sobre tot i més que mai si la teva feina i la teva actitud repercuteix directament en d’altres que, a més, s’estan formant. I és que el fet, verbigratia, de denominar a l’intent d’aprofitament de les meves facultats com a docent il·legal “operación becarium (es como operación Walkiria pero sin Tom Cruise)” és quan menys per treure-se’n el barret en quant a la cinisme i gaubança en el tema, realment fa molta gràcia Mestre! Fins i tot crec recordar que la Operació Valkiria duta a terme per un grup d’oficials de la Wehrmacht, curiós l’ascendent alemany del tema, passà a la Història com una de las traïcions més sonades de la mateixa. Però en fi, com tantes d’altres coses, deixem-ho estar, no?... Tan mateix, que després de dos anys de docte il·legal en ristre traient les castanyes del foc perquè d’altres gaudeixin del welfare acadèmic universitari hagi d’escoltar finalment lindezas del tipus que “no somos una oficina de empleo”, que “no tiene que perder su dignidad por esa cantidad”, que “los becarios que quiere salvar se pegarían por cobrar eso”, tot recordant, ara sí, que encara no soc doctor i què passaria si, per exemple, “Valerià no consiga dar clases dignas a largo plazo por falta de experiencia”, després de dos anys donant llurs classes Senyors, dos anys! Per cagar-s’hi! Tot i això, en un intent d’oblidar aquests afers sense importància i moltes altres coses, difícil, podria consolar-me amb l’autoengany de sentir-me joiós de veure’m escollit per la meva excel·lència i meritocràcia en aquests últims anys per a prendre el relleu en la docència filosòfica de la Universitat de Barcelona, tot demanant que se’m lligui a la meva cadira de becari per poder sentir de nou, com si d’un Odiseu postmodern es tractés, els afalagaments i llagoteries d’uns cants llunyans de sirena que parlen d’una suposada ajudantiiiaaa... però el cas és que com a dissident sense remei i nestbeschmutzen declarat, en sentir de prop els cants deixí de bramar per poder escoltar la pura realitat del cant: “Y en ese caso, ni hablar de que sea Valerià quien imparta la Filosofia de la Cultura, después del pollo que ha montado”. El pollo es refereix al DEA. I es que han d’estar molt malament les coses per oferir feina, com si d’una ETT es tractés, a una peça com jo, no? Impressionant! Cap problema home, no us preocupeu pas, en qualsevol cas en el nou pla d’estudis del Súper Graus UB ni tan sols està ja la Filosofia de la Cultura, ‘pá qué’! I és que el meu ull per escollir itineraris de futur és del tot freudià! (...Mira, ves per on apareix Freud al final, una altre nestbeschmutzen tu, tindrà quelcom a veure?... potser m’haurien de psicoanalitzar urgentment!).
En fi, amics i companys, res més, un plaer filosòfic haver compartit aquests TIC’s acadèmics universitaris amb tots vosaltres. Simplement he volgut acomiadar-me tot recordant-vos amablement i de forma amena la meva experiència en aquest ateneu barceloní nostre, d’altra banda una experiència gens original com ja us he comentat però que estaria bé no caigués en la fossa comú del memorial dels ja no presents, perquè penseu-hi, el que no es porta a la consciència, sens dubte, s’acaba per podrir. Conscienciem-nos doncs! Així que, per acabar, després d’aquest bany de crua realitat i arribada l’hora, doncs, en la qual ens hem de dir adéu-siau, germans, dem-nos les mans i permeteu-me el luxe d’acomiadar-me tràgicament, com si d’un hàpax sofocleà es tractés (...pantoporos aporos...), tot proposant-vos una visualització catàrtica:
clickeu aquí http://ingeb.org/refer/gaudeamu.MP3 i, mentre sona la música, obriu tots mentalment i alhora la porta dels vostres despatxos tot mirant al final del passadís, allí estaré jo, incandescent, llorejat, amb la toga a punt endossada damunt una túnica gastada pel temps i les vicissituds i disposat a fer el meu últim passeig departamental en llaor de multituds; quan passi alceu les vostres mans i crideu el meu nom tres vegades perquè floreixi de nou l'alma mater que ens ha educat i ha reunit als benvolguts companys que per regions allunyades (...i motius allunyats...) estaven dispersos. Gaudeamus igitur! Alegrem-nos doncs!
Siau!
Valerià, hospes, hic bene manebis, hic bonum summum voluptas est...
PD1: Per cert, com que el meu to i la meva manera d’escriure són els que són, no en va, penseu que en certa ocasió un tribunal de tres de cuyos nombres no quiero acordarme em va dir “lo suyo es un brillante ensayo” (...tranquils, el pal vingué després, cap problema ni un si no fos perquè havien admès en començar tan magne espectacle, davant vint-i-sis nobles aspirants a doctors, no haver-se llegit cap treball... més enllà de l’introĭtus vull pensar... en fi que, pelillos a la mar!), com que el meu estil narratiu és el que és deia, no vull que, al final, tot això quedi en una anècdota graciosa feta per un no menys simpàtic i anecdòtic becari que passarà, de ben segur i com tots, a la impermeable història departamental de la Facultat de Filosofia de la UB, així que aquí us deixo l’adreça d’un blog que ens conscienciï atemporalment per sempre allò que passa sempre atemporalment: http://nestbeschmutzen.blogspot.com/
PD2: Altre vegada per cert, se m’oblidava amb tanta emoció, no tot seran tristes notícies home! Moltes felicitats al flamant nou Degà. Des d’aquí vull desitjar-li de tot cor un any ple d’èxits administratius i acadèmics i que aquell vell concepte platònic del tot necessari per aconseguir una ciutat universitària bona, tant recurrent en el nostre àmbit de l’antropologia filosòfica, el de la mentida noble, no li passi mai factura perquè ningú pugui dir al final del seu mandat aquella frase famosa de la “descompensació pel que feia a l’ambició de la proposta i els resultats obtinguts”. D’altra banda, no pateixi gaire Senyor Degà, de fet sé que no ho farà, perquè tots sabem que l’exercici del poder comporta ficcions moralment admirables que porten a conviccions sòlides... Sort, doncs, i ànims!
DIARI D'UN MENXEVIC
18 DE MAIG DE 2009: Avui és el dia, ha arribat la carta del Síndic. Tot i saber des d'un bon principi que els criteris científics i tècnics emprats per un tribunal determinat en un procés d'avaluació són inqüestionables per qualsevol que no siguin ells mateixos, que no és el cas, em disposo a llegir estoicament les consideracions dels únics que, penso, s'han pres la meva protesta seriosament en tota la Universitat de Barcelona.
Com ja he anat anunciant al llarg d'aquest diari la victòria moral en tot aquest afer és indubtable, l'off the record també ha sigut favorable i alguna batalla aïllada ha sigut guanyada memorablement, tot i això, la guerra final, per desgràcia no només meva sinó del propi departament, de la Facultat i, fins i tot i sens dubte, de la pròpia Universitat de Barcelona, s'ha perdut.
"1c) Ateses les circumstàncies descrites, és opinable que la qualificació de la suficiència investigadora no tingui en comte en absolut les qualificacions obtingudes en períodes de recerca i docència, amb la ponderació que es consideri necessari. A més, el certificat que lliure la Universitat de Barcelona on apareixen les qualificacions de les assignatures i a continuació la de la suficiència investigadora, sense cap mena d'explicació, és poc aclaridor i en alguns casos pot arribar a semblar contradictori.
2a) Celebrar una convocatòria per atorgar la suficiència investigadora on concorren 22 + 4 estudiants, amb un únic tribunal i en un únic dia, és una opció que si bé pot arribar a complir les exigències mínimes de legalitat, implica un sacrifici de la qualitat que s'hauria d'intentar evitar. En una circumstància com la descrita seria recomenable contemplar previament la possibilitat de convocar dos tribunals o dedicar diversos dies a les sessions.
2b) El fet que hi hagi un membre del tribunal que hagi avaluat a estudiants que han fet amb ell el treball de recerca de segon any, tot i que això no impliqui necessariament un prejudici a la esta d'estudiants avaluats, és una circumstància que caldria evitar. Seria recomanable, en aquests casos, donar entrada al substitut per avaluar a aquiests estudiants o constituir diversos tribunals.
2c) Pel que fa a la motivació de la qualificació atorgada pel tribunal s'ha de centrar en els aspectes que la justifiquen, tot i que pot ser i en alguns casos ha de ser necesàriament succienta. La consideració sistemàtica que fa el tribunal de què una intervenció de cada estudiant és en conjunt i comparativament regular, bona o molt bonaper motivar respectivament les qualificacions d'aprovat, notable i excel.lent no justifica la qualificació, si no que és el resultat d'aplicar una escala de qualificació paral.lela. Cal fer notar, a més, que el comentari (treball bo) no concreta cap aspecte millorable, no qüestiona el treball i no permet identificar els aspectes que han estat valorats o que han estat determinats de la qualificació del tribunal. D'aquesta manera, resulta recomenable que es tinguin en compte aquestes consideracions per millorar la tècnica de motivació.
2d) L'informe tramès posteriorment pel president del tribunal arran de l'alçada, que reprodueix la resolució de la UB, indica que s'aprecia una descompensació pel que feia a l'ambició de la proposta i els resultats obtinguts tant en el treball com en l'exposició oral. Aquest comentari fa palès que la valoració té per objecte el propi treball de recerca, i en particular es refereix a un aspecte del mateix que es fa difícil discernir si ha estat avaluat anteriorment en el període de recerca del programa de doctorat o no. Cosa que, en cas afirmatiu, faria, segons la normativa, que fos un aspecte que podria restar fora de la tasca de la comissió que ha d'atorgar la sufeciència investigadora. Si la normativa fos més clara tots els agents de l'avaluació sabrien a què atendre's i s'evitarien conflictes i mal entesos.
En definitiva, amb motiu de la seva queixa, la Sindicatura de Greuges de la UB constata dèficits en la normativa, en aspectes del desenvolupament de l'acte i en la motivació; aspectes que són atendibles de cara a la millora de la qualitat."
Com deia al principi el reconeixement del meu greuge ha quedat més que clar després de llegir les paraules del Síndic, tot i això, no hi ha res a fer...
"Això no obstant aquests dèficits per ells mateixos no tenen l'abast de poder qüestionar la qualificació que finalment li varen atorgar."
És ho que hi ha companys!!!
Com ja he anat anunciant al llarg d'aquest diari la victòria moral en tot aquest afer és indubtable, l'off the record també ha sigut favorable i alguna batalla aïllada ha sigut guanyada memorablement, tot i això, la guerra final, per desgràcia no només meva sinó del propi departament, de la Facultat i, fins i tot i sens dubte, de la pròpia Universitat de Barcelona, s'ha perdut.
"1c) Ateses les circumstàncies descrites, és opinable que la qualificació de la suficiència investigadora no tingui en comte en absolut les qualificacions obtingudes en períodes de recerca i docència, amb la ponderació que es consideri necessari. A més, el certificat que lliure la Universitat de Barcelona on apareixen les qualificacions de les assignatures i a continuació la de la suficiència investigadora, sense cap mena d'explicació, és poc aclaridor i en alguns casos pot arribar a semblar contradictori.
2a) Celebrar una convocatòria per atorgar la suficiència investigadora on concorren 22 + 4 estudiants, amb un únic tribunal i en un únic dia, és una opció que si bé pot arribar a complir les exigències mínimes de legalitat, implica un sacrifici de la qualitat que s'hauria d'intentar evitar. En una circumstància com la descrita seria recomenable contemplar previament la possibilitat de convocar dos tribunals o dedicar diversos dies a les sessions.
2b) El fet que hi hagi un membre del tribunal que hagi avaluat a estudiants que han fet amb ell el treball de recerca de segon any, tot i que això no impliqui necessariament un prejudici a la esta d'estudiants avaluats, és una circumstància que caldria evitar. Seria recomanable, en aquests casos, donar entrada al substitut per avaluar a aquiests estudiants o constituir diversos tribunals.
2c) Pel que fa a la motivació de la qualificació atorgada pel tribunal s'ha de centrar en els aspectes que la justifiquen, tot i que pot ser i en alguns casos ha de ser necesàriament succienta. La consideració sistemàtica que fa el tribunal de què una intervenció de cada estudiant és en conjunt i comparativament regular, bona o molt bona
2d) L'informe tramès posteriorment pel president del tribunal arran de l'alçada, que reprodueix la resolució de la UB, indica que s'aprecia una descompensació pel que feia a l'ambició de la proposta i els resultats obtinguts
En definitiva, amb motiu de la seva queixa, la Sindicatura de Greuges de la UB constata dèficits en la normativa, en aspectes del desenvolupament de l'acte i en la motivació; aspectes que són atendibles de cara a la millora de la qualitat."
Com deia al principi el reconeixement del meu greuge ha quedat més que clar després de llegir les paraules del Síndic, tot i això, no hi ha res a fer...
"Això no obstant aquests dèficits per ells mateixos no tenen l'abast de poder qüestionar la qualificació que finalment li varen atorgar."
És ho que hi ha companys!!!
DIARI DE KRONSTADT
16 DE MAIG DE 2009: Després d'un patètic partit de futbol aeri entre les diferents teulades dels departaments implicats en el cas, on tothom reconeix off de record les cagades i injustícies però on ningú vol fer-se responsable de les mateixes i menys posar-hi remei, la seguent carta és el l'últim i únic reconeixemnet institucional departamental i facultatiu que demostra, més enllà del que el D9 i jo mateix puguem dir, que les coses es van fer malament i n'és prova, una més doncs, de totes les irregularitats que hem anat denunciant. El document està firmat per la vice-rectora de la facultat de Filosofia i Presidenta de la Comissió de Doctorat. Evidentement, tot i la seva evidència, per a mi es queda curt i no denuncia directament irregularitats tan greus com no haver llegit el text que s'evalua (fet reconegut davant 26 persones), que un dels membres del tribunal sigui tutor de més de mitja dotzena d'aspirants o la desídia a l'hora de redactar les actes, però en qualsevol cas és el reconeixement explícit que es va avaluar sense suficient coneixement dels treballs, sense garanties i de manera arbitrària, i que no es van utilitzar criteris d'avaluació ni es va planificar la sessió (cada punt del document és un reconeixement implícit a cadascuna d'aquestes proposicions). Tot i això, i davant d'aquest reconeixement institucional intern moderat però suficientment explícit del nyap deístic, es trobaria a faltar, si la voluntat hagués estat forta i sincera, un període de revisió d'aquells casos on l'alumne, doctorant i en molts casos investigador de la UB no ho oblidem pas, s'hagués sentit agreujat.
"Ateses les queixes plantejades pels alumnes arran de la forma com es va portar a terme l’avaluació del DEA del curs 07-08, la Comissió de Doctorat de la Facultat de Filosofia ha estimat necessari fer arribar al Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i al d’Història de la Filosofia, Antropologia i Filosofia de la Cultura, responsables de les proves del DEA, les següents consideracions:
1. La CD aconsella als Departaments fer públiques amb la suficients antelació,
a) Les dates de defensa dels treballs.
b) Els criteris pels que es regirà el tribunal en la seva avaluació dels treballs.
c) El temps de què disposarà l’alumne/a per defensar el seu treball.
2. La CD aconsella als Departaments convocar gradualment als estudiants, limitar el nombre d’estudiants per dia i, en el cas que sigui necessari, disposar de més d’un dia per a realitzar les proves del DEA.
3. La CD aconsella als Departaments que marquin un calendari de defensa dels treballs que permeti als membres del tribunal un coneixement ple d’allò que han de jutjar.
Barcelona, a 16 de maig del 2009
Presidenta de la Comissió de Doctorat
Facultat de Filosofia"
"Ateses les queixes plantejades pels alumnes arran de la forma com es va portar a terme l’avaluació del DEA del curs 07-08, la Comissió de Doctorat de la Facultat de Filosofia ha estimat necessari fer arribar al Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i al d’Història de la Filosofia, Antropologia i Filosofia de la Cultura, responsables de les proves del DEA, les següents consideracions:
1. La CD aconsella als Departaments fer públiques amb la suficients antelació,
a) Les dates de defensa dels treballs.
b) Els criteris pels que es regirà el tribunal en la seva avaluació dels treballs.
c) El temps de què disposarà l’alumne/a per defensar el seu treball.
2. La CD aconsella als Departaments convocar gradualment als estudiants, limitar el nombre d’estudiants per dia i, en el cas que sigui necessari, disposar de més d’un dia per a realitzar les proves del DEA.
3. La CD aconsella als Departaments que marquin un calendari de defensa dels treballs que permeti als membres del tribunal un coneixement ple d’allò que han de jutjar.
Barcelona, a 16 de maig del 2009
Presidenta de la Comissió de Doctorat
Facultat de Filosofia"
DIARI D'UN MENXEVIC
6 DE FEBRER DE 2009: Avui parlo amb la Sindicatura sobre el nostre èxit en la gestió d’accés a la documentació de les actes del tribunal sempre entenent que això no comporta l’èxit de la reclamació de fons però que, realment, escau però que molt i molt bé! La veritat és que tot plegat és més propi d’una lògia massònica que d’una universitat pública. Es fa evident de forma patètica que l’ocultació és la via escollida quan les coses no es fan bé.
En repassar les actes del DEA de seguida es manifesta una lamentable evidència: les 26 actes individualitzades posen el mateix! Tot i que l’article 7.4 de la Normativa DEA, a l’empara del RD 778/1998, diu clarament que a l'acta general s'haurà d'adjuntar l'informe individual dels candidats sotmesos a la valoració en el qual “s'haurà de justificar la qualificació obtinguda tant en el cas de superació com de no superació”, totes i cada una de les actes reflecteixen una realitat ben contraria, en totes i cada una el tribunal s’ha limitat a escriure, justificant i raonant mecànicament, la frase "en conjunt i comparativament ha manifestat un nivell" regular, bo o molt bo... Impressionat!
No contents amb això, amb aquesta feixuga tasca, el tribunal, fent gala d’un esforç titànic, fins i tot deixa una de les actes buida, sense posar res de res... bé, alguna cosa sí que posa, la data i la sinatura... Acollonant! Això deu ser allò que diuen de l’estandardització acadèmica, no?... Magnífic, com el nostre estimat Rector!
També es fa evident científicament que els que portem un determinat tutor sens baixa la nota de la tesi i els que porten altra la mantenen, per no parlar d’aquells els quals els seu tutor està assegut a la taula del tribunal... Esplèndid!
Una ullada més a qualsevol acta, les que estan emplenades és clar, evidencia el repartiment de les tasques entre el tribunal per allò de que ningú pugui dir que no han col·laborat tots tres... el secretari, i per mes inri coordinador departamental del doctorat en qüestió i tutor de més de mitja dotzena dels allí presents, ha redactat mecànicament tots els informes... menys un!; el primer vocal, i per més inri catedràtic del departament d’ètica, es limita a signar i posar la data, una data que és posterior al dia de la prova i que no concorda amb el dia oficial que posa de la carta certificada de la UB per la qual se’ns informa de la nota; i, finalment, el president del tribunal que, com a tal faltaria més, tan sols es limita a signar... Magnànim, els adjectius se m’acaben!
Així doncs, també es constata clarament que la raó esgrimida pel president del tribunal en ser consultat pel Rectorat una vegada impugnat no és certa. Diu el bo del president que "el tribunal va considerar que el treball del recurrent, sent bo, mostrava una descompensació pel que feia a l'ambició de la proposta i els resultats obtinguts" i que "en l'exercici oral, el tribunal va constatar aquesta mateixa descompensació en les respostes del recurrent". Doncs bé, cap ni una d'aquestes explicacions estan reflectides a l'acta individualitzada i, evidentment, sense haver llegit el treball (com van admetre i verbalitzar el secretari davant del 26 aspirants), en 10 minuts d'exposició, obviant totalment les qualificacions dels dos anys d’investigació (fet aquest contrari a la Normativa específica del DEA) i amb tan sols una pregunta retòrica per part del tribunal del tipus ‘ara què li dic jo a aquest paio’, amb tot això, és impossible arribar-hi a conclusió esgrimida pel president, a més de la supina contradicció d'argumentar des d'un bon principi que ells no poden ni han de valorar la tesi ja valorada pel tutor quan la seva primera frase n'és prova inequívoca de que sí ho han fet i la segona, és limita en reafirmar la primera. Tot això, repeteixo, sense haver llegit el treball i en deu minuts... a no ser que... que tot sigui una excusa per no haver d'admetre que no han fet la seva feina... o potser és tan sols una 'petita' mentida noble i diplomàtica per sortir del pas en benefici del welfare departamental?... Prodigiós!!!
Com deia la principi, amb la Sindicartura quedem que el fet del secretisme amb que estan portant tot plegat, les traves i el 'mobbing' al que em veig sotmès últimament n'és prova inequívoca de que les coses no s'han fet bé.
A veure si aconseguim abans de que m'hagi de retirar del mig definitivament que se'm restitueixin els drets... i la nota... Santo varón!!!
En repassar les actes del DEA de seguida es manifesta una lamentable evidència: les 26 actes individualitzades posen el mateix! Tot i que l’article 7.4 de la Normativa DEA, a l’empara del RD 778/1998, diu clarament que a l'acta general s'haurà d'adjuntar l'informe individual dels candidats sotmesos a la valoració en el qual “s'haurà de justificar la qualificació obtinguda tant en el cas de superació com de no superació”, totes i cada una de les actes reflecteixen una realitat ben contraria, en totes i cada una el tribunal s’ha limitat a escriure, justificant i raonant mecànicament, la frase "en conjunt i comparativament ha manifestat un nivell" regular, bo o molt bo... Impressionat!
No contents amb això, amb aquesta feixuga tasca, el tribunal, fent gala d’un esforç titànic, fins i tot deixa una de les actes buida, sense posar res de res... bé, alguna cosa sí que posa, la data i la sinatura... Acollonant! Això deu ser allò que diuen de l’estandardització acadèmica, no?... Magnífic, com el nostre estimat Rector!
També es fa evident científicament que els que portem un determinat tutor sens baixa la nota de la tesi i els que porten altra la mantenen, per no parlar d’aquells els quals els seu tutor està assegut a la taula del tribunal... Esplèndid!
Una ullada més a qualsevol acta, les que estan emplenades és clar, evidencia el repartiment de les tasques entre el tribunal per allò de que ningú pugui dir que no han col·laborat tots tres... el secretari, i per mes inri coordinador departamental del doctorat en qüestió i tutor de més de mitja dotzena dels allí presents, ha redactat mecànicament tots els informes... menys un!; el primer vocal, i per més inri catedràtic del departament d’ètica, es limita a signar i posar la data, una data que és posterior al dia de la prova i que no concorda amb el dia oficial que posa de la carta certificada de la UB per la qual se’ns informa de la nota; i, finalment, el president del tribunal que, com a tal faltaria més, tan sols es limita a signar... Magnànim, els adjectius se m’acaben!
Així doncs, també es constata clarament que la raó esgrimida pel president del tribunal en ser consultat pel Rectorat una vegada impugnat no és certa. Diu el bo del president que "el tribunal va considerar que el treball del recurrent, sent bo, mostrava una descompensació pel que feia a l'ambició de la proposta i els resultats obtinguts" i que "en l'exercici oral, el tribunal va constatar aquesta mateixa descompensació en les respostes del recurrent". Doncs bé, cap ni una d'aquestes explicacions estan reflectides a l'acta individualitzada i, evidentment, sense haver llegit el treball (com van admetre i verbalitzar el secretari davant del 26 aspirants), en 10 minuts d'exposició, obviant totalment les qualificacions dels dos anys d’investigació (fet aquest contrari a la Normativa específica del DEA) i amb tan sols una pregunta retòrica per part del tribunal del tipus ‘ara què li dic jo a aquest paio’, amb tot això, és impossible arribar-hi a conclusió esgrimida pel president, a més de la supina contradicció d'argumentar des d'un bon principi que ells no poden ni han de valorar la tesi ja valorada pel tutor quan la seva primera frase n'és prova inequívoca de que sí ho han fet i la segona, és limita en reafirmar la primera. Tot això, repeteixo, sense haver llegit el treball i en deu minuts... a no ser que... que tot sigui una excusa per no haver d'admetre que no han fet la seva feina... o potser és tan sols una 'petita' mentida noble i diplomàtica per sortir del pas en benefici del welfare departamental?... Prodigiós!!!
Com deia la principi, amb la Sindicartura quedem que el fet del secretisme amb que estan portant tot plegat, les traves i el 'mobbing' al que em veig sotmès últimament n'és prova inequívoca de que les coses no s'han fet bé.
A veure si aconseguim abans de que m'hagi de retirar del mig definitivament que se'm restitueixin els drets... i la nota... Santo varón!!!
DIARI DE KRONSTADT
5 DE FEBER DE 2009: Les conseqüències nefastes a tanta protesta i tan soroll deàtic no es fan esperar. Els ressorgits titans i titànides del D9 comencen a patir novament l’ira de l’Olimp. El consell de facultat rebutja el seu primer projecte de tesis doctoral a un dels components del grup, tot argumentant que primer hauria d’aprendre a escriure correctament el nom d’un dels autors escollits... Demencial!!!No contents amb això, el tutor d’aquest es fa el longuis i assegura no saber a què és deguda aquesta sorprenent decisió ja que no li ha passat amb cap de llurs tutelats, que curiosament no pertanyen al D9.Al final, el company ha de buscar-se un altre tutor per tirar endavant llur tesi doctoral...Hagan juego señores, rien ne va plus!!!
DIARI D'UN MENXEVIC
15 DE GENER DE 2009: Avui em poso en contacte amb la Sindicatura de Greuges de la UB. Els hi passo tota la informació sobre el meu escandalós greuge. En pocs dies es posen en contacte amb mi via mail i mostren el seu interès en aquest afer tot recavant informació i parlant amb mi directament per telèfon. El tracte, per fi, és franc i va més enllà de la pura burocràcia administrativa. Al temps que investiguen, fan una labor pedagògica sobre els diferents entrellats universitaris d'alts vols, fent-me entendre que si bé aquestes lamentables fets estan perpetuats per desgràcia en el temps a la nostra universitat, també existeix un factor polític del qual jo no tinc res a veure si no és com a víctima del sistema: la conclusió és clara, per a entendre'ns, la nota no me l’han posat a mi sinó al meu tutor...
Les consignes són clares i sinceres des d'un primer moment, segurament no es podrà tocar la nota però sí deixar constància dels errors i exercir els meus drets legals. I dic això, drets legals, perquè cinc dies més tard de la meva petició com agreujat, la Secretaria de la Facultat em denegà consultar el registre del DEA a petició de la Sindicatura. Fins i tot hi ha qui, des de un lloc de responsabilitat, no entén el perquè de la meva insistència en no acceptar els fets i riu tot dient-me: “No hi ha per tant Valerià, quan t’arribi el teu diploma d’estudis avançats amb nota inclosa el penges de la paret al revés i assumpte solucionat”... En fi, sense comentaris!
Doncs bé, faig una petició escrita oficial al Degà per poder accedir-hi al registre que, igual d’oficialment i per escrit, se’m respon dos setmanes després denegant la mateixa. En informar al Síndic la resposta és clara: segons l’article 37 de la Llei 30/1992 de procediment Administratiu hi tens tot el dret d’accedir. Tot i això, li comento que, entenent que m’estan tractat amb paternalisme, se’m fa difícil la situació d’entrar a la Secretaria amb la llei a la mà desafiant a tothom, fins i tot a la firma del Degà. Una setmana més tard, tres en total, rebo la trucada de la Secretaria dient-me que tot ha estat un mal entès i que puc passar quan vulgui per revisar el registre... larvatus prodeo!!!
M’acabo d’adonar que el Síndic té més poder del qual em pensava. Tot i ser conscient de que no guanyaré la guerra, sí gaudeixo amb un somriuere d'orella a orella de la meva primera victoria al camp de batalla...
Les consignes són clares i sinceres des d'un primer moment, segurament no es podrà tocar la nota però sí deixar constància dels errors i exercir els meus drets legals. I dic això, drets legals, perquè cinc dies més tard de la meva petició com agreujat, la Secretaria de la Facultat em denegà consultar el registre del DEA a petició de la Sindicatura. Fins i tot hi ha qui, des de un lloc de responsabilitat, no entén el perquè de la meva insistència en no acceptar els fets i riu tot dient-me: “No hi ha per tant Valerià, quan t’arribi el teu diploma d’estudis avançats amb nota inclosa el penges de la paret al revés i assumpte solucionat”... En fi, sense comentaris!
Doncs bé, faig una petició escrita oficial al Degà per poder accedir-hi al registre que, igual d’oficialment i per escrit, se’m respon dos setmanes després denegant la mateixa. En informar al Síndic la resposta és clara: segons l’article 37 de la Llei 30/1992 de procediment Administratiu hi tens tot el dret d’accedir. Tot i això, li comento que, entenent que m’estan tractat amb paternalisme, se’m fa difícil la situació d’entrar a la Secretaria amb la llei a la mà desafiant a tothom, fins i tot a la firma del Degà. Una setmana més tard, tres en total, rebo la trucada de la Secretaria dient-me que tot ha estat un mal entès i que puc passar quan vulgui per revisar el registre... larvatus prodeo!!!
M’acabo d’adonar que el Síndic té més poder del qual em pensava. Tot i ser conscient de que no guanyaré la guerra, sí gaudeixo amb un somriuere d'orella a orella de la meva primera victoria al camp de batalla...
DIARI D'UN MENXEVIC
9 DE GENER DE 2009: Avui rebo carta certificada del Serveis Jurídics de la UB on se’m diu que amb data 15 de desembre de l’any passat el nou Magnífic Rector ha dictat resolució... i m’ho diuen ara!!! Com era d’esperar dediquen llargs paràgrafs als fonaments de dret per dir, en poques paraules, que el rector no pot/vol convertir-se en un segon tribunal qualificador que substitueixi amb els seus criteris allò que correspon a altres òrgans administratius... encara que es demostri que aquests han estat incapaços de fer la seva feina? Seguim, continuen dient-me el que jo he dit fins que arribem a un punt on em deixen anar que el tribunal es ratifica en la seva valoració en boca del seu president: “El tribunal va considerar que el treball del recurrent, sent bo, mostrava una descompensació pel que feia a l’ambició de la proposta i els resultats obtinguts. En l’exercici oral, el tribunal va constatar aquesta mateixa descompensació en les respostes del recurrent. El tribunal va considerar com a bo el valor del treball i de l’exercici i d’aquí la qualificació final de Notable”... quins collons!!!
Després continuen breument tot dient-me quelcom per rematar la faena i donar-me el toc de gràcia: havent al·legat i demostrat jo que la regulació de la UB és obsoleta, incomplerta i confusa en llur normativa acadèmica d’estudis de tercer cicle en comparació a d’altres universitats espanyoles, se’m diu quelcom així com... doncs no haver-te matriculat en la nostra facultat! Això sí que és un indicador clar de la predisposició del rector per resoldre casos d’injustícia a la seva universitat!
A veure senyors, dues cosetes només:
A) La investigació duta a terme per rectorat és patètica, per no dir de ‘chichinabo’, doncs es limita només a preguntar al demandat!!! Quelcom així com si davant d’uns fets de maltractament la policia es limités a preguntar a l’agressor què havia passat. Impressionant!!!
B)El president del tribunal, que ni tan sols va ser en tot el procés d’avaluació posterior, executa platònicament a la perfecció la mentida noble en benefici de la ciutat universitària doncs, si recordem el principi de la prova, reconeix en boca del secretari del tribunal que no s’ha llegit el treball i ara diu que el meu treball és bo però que descompensat... se’l va llegir en els deu minuts que em van deixar exposar? També s’ha parapetat en el fet que el tribunal no està jutjant el que ja està avaluat pel tutor... llavors que fan donant llur opinió sobre el treball ja avaluat? Seguidament, el bo i noble president diu que en les meves respostes de l’exercici oral es constata la descompensació abans esmentada... Déu meu senyor!!! Només un membre del tribunal, que no és ell, es dirigeix a mi en el meu torn i em fa tan sols una sola pregunta: “Lo suyo es un brillante ensayo. Pero ¿sabe Vd. la diferencia entre los distintos estilos narrativos?”. En fi, que res de res, el tribunal menteix, això sí molt noblement, el rectorat es renta les mans i jo em quedo amb un pam de nas. Com va dir aquell... A LA MIERDA!!!
Cap problema home, però penso seguir protestant!!!
Després continuen breument tot dient-me quelcom per rematar la faena i donar-me el toc de gràcia: havent al·legat i demostrat jo que la regulació de la UB és obsoleta, incomplerta i confusa en llur normativa acadèmica d’estudis de tercer cicle en comparació a d’altres universitats espanyoles, se’m diu quelcom així com... doncs no haver-te matriculat en la nostra facultat! Això sí que és un indicador clar de la predisposició del rector per resoldre casos d’injustícia a la seva universitat!
A veure senyors, dues cosetes només:
A) La investigació duta a terme per rectorat és patètica, per no dir de ‘chichinabo’, doncs es limita només a preguntar al demandat!!! Quelcom així com si davant d’uns fets de maltractament la policia es limités a preguntar a l’agressor què havia passat. Impressionant!!!
B)El president del tribunal, que ni tan sols va ser en tot el procés d’avaluació posterior, executa platònicament a la perfecció la mentida noble en benefici de la ciutat universitària doncs, si recordem el principi de la prova, reconeix en boca del secretari del tribunal que no s’ha llegit el treball i ara diu que el meu treball és bo però que descompensat... se’l va llegir en els deu minuts que em van deixar exposar? També s’ha parapetat en el fet que el tribunal no està jutjant el que ja està avaluat pel tutor... llavors que fan donant llur opinió sobre el treball ja avaluat? Seguidament, el bo i noble president diu que en les meves respostes de l’exercici oral es constata la descompensació abans esmentada... Déu meu senyor!!! Només un membre del tribunal, que no és ell, es dirigeix a mi en el meu torn i em fa tan sols una sola pregunta: “Lo suyo es un brillante ensayo. Pero ¿sabe Vd. la diferencia entre los distintos estilos narrativos?”. En fi, que res de res, el tribunal menteix, això sí molt noblement, el rectorat es renta les mans i jo em quedo amb un pam de nas. Com va dir aquell... A LA MIERDA!!!
Cap problema home, però penso seguir protestant!!!
DIARI D'UN MENXEVIC
6 DE DESEMBRE DE 2008: La meva carta oberta a causat consternació. El pati docent està esvalotat, he trencat el silenci departamental, heretgia!!! Tot i que tothom, entenent per ‘tothom’ a aquells docents que encaren no m’han retirat la paraula en veure'm pels passadissos, em dona la raó en privat i inclús m’animen a tirar endavant, la realitat pública és ben diferent.Me’n adono que m’he convertit en un nestbeschmutzen. Les pressions comencen a sortir efecte i la meva relació amb els meus, entenent com a ‘meus’ a aquells docents implicats en el meu desenvolupament acadèmic directe..."se le ha ocurrido sin preguntarme antes enviar una carta a los docentes que además es muy confusa", que comencen a dubtar si sóc el candidat més adient per... per... per seguir donant classes després de dos anys?: “Y en ese caso, ni hablar de que sea Valerià quien imparta la Filosofía de la Cultura, después del pollo que ha montado”.
Paral·lelament, començo a sentir els efectes de la soledat pròpia d'una impugnació quixotesca, impugnació feta davant uns molins de vent rectorals que ja ni tan sols hi són per l'escapada ministerial del seu antic Rector. I és que em pregunto jo, hauran passat tots els assumptes pendents al nou Rectorat? Seré jo un assumpte pendent o tan sols una minúscul número registrat per l’oblit? Es riuran de la meva innocència acadèmica en veure la sol·licitud al recurs d’alçada? Serà el silenci administratiu, negatiu en el meu cas, la solució a tots els meus ets i uts acadèmics? La cosa no pinta gens bé allà on vaig, trobo a faltar Sancho!
DIARI DE KRONSTADT
5 DE DESEMBRE DE 2008: Les reunions es succeeixen. El grup dissident va prenent forma i ens constituïm com a D9. Ens fem sentir oficialment a nivell departamental i de Facultat. Com no podria ser d’una altra manera la nostra carta no ha fet gens de gràcia als implicats que miren de llençar pilotes fora eximint-se de responsabilitats. En una d’aquestes maniobres de tocata i fuga, un dels membres del tribunal es dedica a escampar la cantile
na de que tots els que hem fet la tesis amb determinat tutor som una mena de secta on s’avalua en funció de l’amistat i l’amiguisme que tots ens proferim i, el que és més greu, la romança continua tot dient que, consultats els nostres expedients, no sé de que ens queixem ja que el mateixos justifiquen llurs actuacions el dia de la prova. Com que veig per on va l’assumpte en qüestió, em decideixo a escriure una carta oberta a tots els professors de la Facultat tot reflexionant que, estiguin d’acord o no amb la reclamació, la intoxicació propagandística en fòrums privats no és la via més adequada per resoldre cap tipus d’afers acadèmics i que, de pas, és quelcom que no penso tolerar.
"Benvolguts tots,
Em dic Valerià, alguns ja em coneixeu, d’altres no, en qualsevol cas pertanyo al departament d’Història en tant que extern i doctorant, docent i discent.
A hores d’ara ja deuen ser coneguts per tots vosaltres els lamentables fets ocorreguts al DEA del nostre Departament. Lluny de seguir generant polèmica gratuïta i buscar caps de turc personalitzant la culpa, la intenció d’aquest e-mail és d’assenyalar, a qui em vulgui escoltar, que el camí del descrèdit no és convenient mai i menys a aquestes alçades.
La no personalització de la carta oberta escrita pels companys doctorants precisament anava per aquesta via, tot i que després, lamentablement, aquest fet s’hagi aprofitat per dir que, com que no estava dirigida a ningú, ningú havia de donar respostes concretes a ningú. Acollonant!
En qualsevol cas, acabi com acabi el tema, pensava jo que certs límits no havien de ser traspassats en ares del respecte que hom es mereix. Bé doncs, sembla ser que, últimament, això no és així.
És molt trist, fins i tot fa mal diria jo, que un company, un bon amic, vingui a advertir-te, a explicar-te la última cantilena, tot aconsellant-te que vagis en compte. La cançó en qüestió narra com la meva investigació i la dels companys doctorants que compartim determinat tutor, ha sigut avaluada en funció de l’amistat i l’amiguisme que tots ens proferim i, el que és més greu, la romança continua tot dient que s’han consultat i comentat els expedients alegrement, la qual cosa és un dret legítim docent, sí, sempre i quan no sigui per parlar-los fora de l’àmbit particular i estrictament acadèmic, com ha sigut el cas.
Lleig, molt lleig, és dirigir-se a una segona persona parlant d’una tercera o quarta en to menyspreador que, a més, no està al davant per defensar-se.
Greu, molt greu, és que algú comenti el teu expedient a una segona persona que no ha de fer res del mateix i no és docent implicat en el cas.
Trist, molt trist, és criticar als companys docents d’aquesta manera i desmerèixer als alumnes tot justificant una qualificació final en funció de que ja s’havia obtingut amb anterioritat i, per tant, no és cosa rara doncs.
Els fets del DEA, lamentablement, són els que són, cadascú tindrà les seves raons i responsabilitats, però desacreditar d’aquesta manera, per darrera, a un professor, company, acusant-lo d’amiguisme, i a uns alumnes, investigadors i doctorants, de rebre favors em sembla anar massa lluny i més sabent que, precisament, aquests han sigut els damnificats del desori del DEA. És això un rentat de consciència?
No vull entrar en els “dimes y diretes” que pul·lulen per qualsevol Facultat, ni tampoc en les “viejas rencillas” que acompanyen a aquests pel perípatos departamental des de temps immemorials, simplement vull fer la reflexió de que no és així com es fan les coses i de que això no és pot seguir perpetrant ni perpetuant.
Com el meu ànim, com deia al principi, no és el d’assenyalar, ni molt menys el d’atiar el foc buscant venjança, tot i que algú potser s’ho mereix, la cosa es mantindrà en l’anonimat, no vull en absolut donar ales a aquests comentaris del tot absurds i patètics, però això sí, m’agradaria que la reflexió arribés constructivament a tothom perquè aquests fets no es tornin a repetir.
Tot i que el meu tarannà ‘ZP’ i leibnizià, a hores d’ara, pot haver despertat ja més d’un somriure voltairià, només em queda escoliar, en referència a l’anònim docent en qüestió, que no penso tolerar una altra calumnia d’aquest tipus. Queda dit.
Gràcies per llegir-me i salutacions ben cordials,
Valerià Martínez"
na de que tots els que hem fet la tesis amb determinat tutor som una mena de secta on s’avalua en funció de l’amistat i l’amiguisme que tots ens proferim i, el que és més greu, la romança continua tot dient que, consultats els nostres expedients, no sé de que ens queixem ja que el mateixos justifiquen llurs actuacions el dia de la prova. Com que veig per on va l’assumpte en qüestió, em decideixo a escriure una carta oberta a tots els professors de la Facultat tot reflexionant que, estiguin d’acord o no amb la reclamació, la intoxicació propagandística en fòrums privats no és la via més adequada per resoldre cap tipus d’afers acadèmics i que, de pas, és quelcom que no penso tolerar."Benvolguts tots,
Em dic Valerià, alguns ja em coneixeu, d’altres no, en qualsevol cas pertanyo al departament d’Història en tant que extern i doctorant, docent i discent.
A hores d’ara ja deuen ser coneguts per tots vosaltres els lamentables fets ocorreguts al DEA del nostre Departament. Lluny de seguir generant polèmica gratuïta i buscar caps de turc personalitzant la culpa, la intenció d’aquest e-mail és d’assenyalar, a qui em vulgui escoltar, que el camí del descrèdit no és convenient mai i menys a aquestes alçades.
La no personalització de la carta oberta escrita pels companys doctorants precisament anava per aquesta via, tot i que després, lamentablement, aquest fet s’hagi aprofitat per dir que, com que no estava dirigida a ningú, ningú havia de donar respostes concretes a ningú. Acollonant!
En qualsevol cas, acabi com acabi el tema, pensava jo que certs límits no havien de ser traspassats en ares del respecte que hom es mereix. Bé doncs, sembla ser que, últimament, això no és així.
És molt trist, fins i tot fa mal diria jo, que un company, un bon amic, vingui a advertir-te, a explicar-te la última cantilena, tot aconsellant-te que vagis en compte. La cançó en qüestió narra com la meva investigació i la dels companys doctorants que compartim determinat tutor, ha sigut avaluada en funció de l’amistat i l’amiguisme que tots ens proferim i, el que és més greu, la romança continua tot dient que s’han consultat i comentat els expedients alegrement, la qual cosa és un dret legítim docent, sí, sempre i quan no sigui per parlar-los fora de l’àmbit particular i estrictament acadèmic, com ha sigut el cas.
Lleig, molt lleig, és dirigir-se a una segona persona parlant d’una tercera o quarta en to menyspreador que, a més, no està al davant per defensar-se.
Greu, molt greu, és que algú comenti el teu expedient a una segona persona que no ha de fer res del mateix i no és docent implicat en el cas.
Trist, molt trist, és criticar als companys docents d’aquesta manera i desmerèixer als alumnes tot justificant una qualificació final en funció de que ja s’havia obtingut amb anterioritat i, per tant, no és cosa rara doncs.
Els fets del DEA, lamentablement, són els que són, cadascú tindrà les seves raons i responsabilitats, però desacreditar d’aquesta manera, per darrera, a un professor, company, acusant-lo d’amiguisme, i a uns alumnes, investigadors i doctorants, de rebre favors em sembla anar massa lluny i més sabent que, precisament, aquests han sigut els damnificats del desori del DEA. És això un rentat de consciència?
No vull entrar en els “dimes y diretes” que pul·lulen per qualsevol Facultat, ni tampoc en les “viejas rencillas” que acompanyen a aquests pel perípatos departamental des de temps immemorials, simplement vull fer la reflexió de que no és així com es fan les coses i de que això no és pot seguir perpetrant ni perpetuant.
Com el meu ànim, com deia al principi, no és el d’assenyalar, ni molt menys el d’atiar el foc buscant venjança, tot i que algú potser s’ho mereix, la cosa es mantindrà en l’anonimat, no vull en absolut donar ales a aquests comentaris del tot absurds i patètics, però això sí, m’agradaria que la reflexió arribés constructivament a tothom perquè aquests fets no es tornin a repetir.
Tot i que el meu tarannà ‘ZP’ i leibnizià, a hores d’ara, pot haver despertat ja més d’un somriure voltairià, només em queda escoliar, en referència a l’anònim docent en qüestió, que no penso tolerar una altra calumnia d’aquest tipus. Queda dit.
Gràcies per llegir-me i salutacions ben cordials,
Valerià Martínez"
DIARI D'UN MENXEVIC
20 DE NOVEMBRE DE 2008: La situació no millora, ben al contrari, les posicions s’han radicalitzat. El diàleg i les bones intencions han donat pas a la mentida noble, la amenaça vetllada, el silenci departamental i la fatxenderia acadèmica i burocràtica . Decideixo acceptar el repte dels consells despòtics tot obrint una altra via de resolució: la impugnació. I és que la resposta per part del tribunal després d'un mes de 'negociacions' ha sigut clara i contundent: "La persona que lo considere oportuno que presente el pertinente recurso y que se proceda según mandato académico-legal. Es así como se arreglan las cosas". Realment, després de tant marejar la perdiu, ho podien haver dit abans no? No serà que volien que passés el mes amb excuses i falses esperances perquè acabés el plaç de reclamació acadèmica-legal? En fi, així les coses, presento doncs recurs d’alçada davant el Rectorat. Tot i això, decideixo no incloure al recurs la greu falta, ètica i pràctica, comesa per un del membres del tribunal en concórrer al mateix sent el tutor de més de mitja dotzena d’aspirants a la titulació. Tot i semblar-me un greuge comparatiu molt important, tipificat expressament en d'altres universitats però no en la nostra, aquesta queixa concreta podria afectar negativament als interessos del meus companys."Valerià Martínez Garrido, docent-investigador de la Universitat de Barcelona, que tinc el NIUB de PDI núm. 27 653, que tinc el NIUB d’estudiant núm. 10 461 990, que tinc el DNI núm. i que visc al carrer de Barcelona, telèfon, en qualitat de doctorant admès al examen del DEA del programa de doctorat Història de la Subjectivitat del bienni 2006-08, al departament de Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la Facultat de Filosofia de Barcelona, convocat pel Tribunal el dia 9 d’octubre de 2008 a les 10 hores.
FORMULO RECURS
Contra la qualificació de Notable resolta pel Tribunal encarregat del DEA, amb data 9 d’octubre de 2008 i comunicada per correu certificat el 31 d’octubre de 2008, que es fonamenta en les al·legacions següents.
AL·LEGACIONS
1. En el mateix dia de la sessió d’avaluació, 9 d’octubre de 2008, davant els vint-i-sis aspirants al títol, vam ser informats de les normes i procediment al qual havíem d’atenir-nos en quant al desenvolupament formal de la sessió. Tal procediment no coincidia amb les informacions que ens havien indicat el nostres tutors d’investigació corresponents, fet que ens obligà a canviar de manera improvisada i sobre la marxa el guió de presentació preparat per l’ocasió, amb els clars prejudicis que això comporta.
2. En el mateix dia vam ser informats per part del Tribunal de que aquest havia rebut vint-i-sis treballs i que es procedia a la avaluació de tots ells en aquell mateix moment tot i ser lliurats i dipositats a la Secretaria del Departament dinou dies abans segons consta a la convocatòria de setembre d’enguany. En conseqüència, el format establert va suposar la reducció dràstica, improvisada i notòria del temps destinat a la avaluació de cadascun dels treballs. Aquest fet produí una inevitable dilatació en el temps, la qual cosa va perjudicar el ritme de les presentacions i acreixí un cert sentiment de desassossec entre els doctorants, particularment en aquells que com jo vàrem veure postergat el seu torn de presentació a la tarda després d’haver anunciat el Tribunal els torns a primera hora del matí.
3. Degut al elevat número de treballs presentats, el Tribunal va admetre en reiterades ocasions que no havia disposat de temps suficient per examinar els treballs amb anterioritat a la sessió d’avaluació. En aquestes circumstàncies el Tribunal optà per establir un període posterior a la sessió d’avaluació del dia 9 de tres dies sense la presència de l’alumnat, significant aquest fet una clara vulneració del procés d’avaluació al no establir un període de rèplica, ni discussió ni revisió de la qualificació final, tot i que a la notificació certificada de la qualificació, firmada per President del Tribunal, consta com a data de resolució el dia 9 d’octubre de 2008.
4. El Tribunal va qualificar en funció exclusivament d’una lectura precipitada, parcial o nul·la del treball presentat quan, segons l’article 6.2 RD 779/1998, la valoració de coneixements adquirits pel doctorant es farà en funció dels “diferents cursos, seminaris i període d'investigació tutelat realitzat”.
5. El Tribunal no va tenir en compte, segons la llei abans esmentada, els coneixements adquirits en el període de docència ni les qualificacions dels cinc professors diferents en aquest període, en el meu cas, quatre excel·lents i una matrícula d’honor, ni en el període d’investigació tutelat d’un any, en el meu cas Excel·lent, ambdós anys ponderats amb una qualificació final de 3,20 sobre 4 al meu expedient com a doctorant.
6. El Tribunal, tot i reconèixer la falta de temps material per llegir el treball i, encara i així, establir aquest com a única mesura de qualificació, vulnerant l’article 6.2 RD 779/1998, procedí a baixar la nota final del tutor d’investigació, única persona que s’ha llegit enterament i de manera exhaustiva la tesina presentada, modulant-la, treballant-la i corregint-la durant un període de temps d’un any, després del qual a procedit a la seva qualificació.
7. El Tribunal no ha tingut en compte, tampoc, els mèrits adquirits com a investigador durant els dos primers anys de doctorat, computables i regulats a tots els efectes per l’article 6.2 RD 779/1998 que diu que “un cop superats ambdós períodes (de docència i investigació), es farà una valoració dels coneixements adquirits pel doctorant, en els diferents cursos, seminaris i període d’investigació tutelat realitzats pel mateix”, mèrits que descric a continuació: descripció.
8. Com a conseqüència de la qualificació i resolució parcial i arbitrària del Tribunal descrita fins ara, en el meu certificat-diploma acreditatiu del estudis avançats realitzats, regulat per l’article 8 de la Normativa i Procediment de l’Obtenció de la Suficiència Investigadora a l’empara del RD 778/1998 i homologable en totes les universitats espanyoles, constarà només la qualificació atorgada pel Tribunal, Notable, fet que es converteix en un greuge comparatiu per a la meva persona i pels alumnes de la Universitat de Barcelona respecte a la resta d’universitats espanyoles ja que, per exemple, la Universitat de València atorgaria una nota d’Excel·lent a un alumne amb idèntiques qualificacions que les meves (Universitat de València, article 6.4 de la Normativa del DEA: “Al certificat acreditatiu que estableix l'article 6.2 del R.D. 778/1998 es farà constar la qualificació global, que s'obtindrà atribuint a la qualificació atorgada pel tribunal un 25% i a la mitjana del programa de doctorat cursat per l'estudiant un 75%”).
ANNEXOS
SOL·LICITO
Que s’augmenti la meva qualificació de Notable en funció de tots els mèrits obviats pel Tribunal encarregat de jutjar-los, obtinguts com a investigador del programa de doctorat en curs i emparats per l’article 6.2 del RD 778/1998, prevalent la nota d’Excel·lent atorgada pel tutor del període d’investigació, Dr. Octavi Piulats Rius, única persona que s’ha llegit enterament la tesina presentada de manera complerta i exhaustiva i és coneixedor i artífex de tots el mèrits adduïts o, en el seu defecte, es faci valoració en funció de la mitjana de totes les notes obtingudes en el període de docència i investigació que ens ocupa, dictant-se una resolució que revoqui la que és objecte d’aquest recurs.
Barcelona, 20 de novembre de 2008".
DIARI DE KRONSTADT
23 D’OCTUBRE DE 2008: Uns quants doctorands decidim revelar-nos en contra del poder despòtic il·lustrat establert que s’exerceix al nostre departament. Una nova presa de pel acadèmica i abús de poder facultatiu es du a terme en forma de tribunal deàtic i, com sempre, ningú es fa responsable ni vol saber res del que està passant. La mentida noble platònica, regna per onsevulla!"Los estudiantes del programa de doctorado 'Historia de la Subjetividad' que figuramos en la lista adjunta queremos manifestar nuestra disconformidad con la forma en que se ha realizado el proceso de presentación y evaluación de los trabajos para el DEA, realizado este año en el departamento de Historia de la Filosofía, Estética y Filosofía de la Cultura. Los motivos se resumen en los siguientes puntos:
1- En el mismo día de la sesión de evaluación, fuimos informados de las normas y procedimiento al cual debíamos atenernos en cuanto al desarrollo formal de la sesión. Sin embargo, tal procedimiento no coincidía con las (escasas) informaciones de que disponíamos previamente, hecho que nos obligó a cambiar improvisadamente y sobre la marcha el guión de presentación preparado para la ocasión, con los claros perjuicios que ello comporta.
2- Asimismo, fuimos informados por parte del tribunal de que éste había recibido 26 trabajos y que se procedería a la evaluación de todos ellos ese mismo día. En consecuencia, el formato establecido supuso una reducción improvisada y notoria del tiempo destinado a la evaluación de cada trabajo: 10 minutos de presentación del trabajo, límite rigurosamente aplicado; intervenciones de los miembros del tribunal; y un insuficiente turno de réplica por parte del estudiante.
3- A pesar de la voluntad de rigor en la aplicación de este formato, se produjo de hecho una dilatación en el tiempo, lo cual perjudicó el ritmo de las presentaciones y acrecentó un cierto sentimiento de desasosiego entre los estudiantes, particularmente en aquellos que vieron postergado su turno de presentación a avanzadas horas de la tarde.
4- Por otro lado, debido al gran número de trabajos presentados, el tribunal admitió en reiteradas ocasiones que no había dispuesto de tiempo suficiente para examinar los trabajos con anterioridad a la sesión de evaluación. En estas circunstancias, el tribunal optó por establecer un período de revisión posterior a la sesión de evaluación.
Siendo conscientes de que las condiciones expuestas en los tres primeros puntos anteriores, y con la salvedad de lo expuesto en el cuarto, fueron implícitamente aceptadas por los estudiantes, deseamos manifestar lo siguiente:
1- De lo expuesto en los anteriores puntos 1 y 2, relativos a la acumulación de trabajos a evaluar y al establecimiento improvisado del procedimiento de la sesión, resultó un claro perjuicio a los estudiantes: a la labor realizada, a la presentación y defensa de su trabajo, y a las expectativas depositadas en este proceso de evaluación.
2- En ningún momento los estudiantes recibieron justificación alguna sobre la forma adoptada para este proceso de evaluación. No podemos si no preguntarnos por qué, dadas las circunstancias, no se previó el problema ni se actuó de forma consecuente. ¿Por qué no se estableció más de una sesión de evaluación, o más de un tribunal?
3- El hecho de que fuera establecido un período de revisión de los trabajos posterior a la sesión del día 9, pensamos que significó una vulneración del proceso de evaluación, pues no ha sido posible, por parte de los estudiantes aclarar o replicar objeciones, ni discutir, en su caso, la decisión final sobre la calificación por parte del tribunal.
4- Consideramos que este cúmulo de circunstancias pone en cuestión los casos en los cuales la calificación final ha sido rebajada respecto a la propuesta por el tutor del trabajo.
Creemos que es urgente y necesario que en todas las etapas de un proceso de evaluación se den a conocer previamente los criterios que efectivamente se aplican.
Por todo lo expuesto, consideramos que se ha producido una situación de agravio hacia la labor de los investigadores y futuros doctores. Pensamos que la Facultad de Filosofía no debe incurrir en este tipo de situaciones, dado que una desvirtuación de los procesos de evaluación compromete seriamente la función investigadora de la institución y la calidad de los trabajos que produce. Esperamos que estas consideraciones sean tenidas en cuenta y lleguen a las instancias pertinentes.
Barcelona, 23 de octubre de 2008".
Suscribirse a:
Entradas (Atom)